Necessitava desconnectar. Potser no hi tenim dret perquè hi ha molta gent que aquests dies s'ho està jugant tot: feina, patrimoni i fins i tot el risc d'anar a la garjola. I està clar que no ho fan per ells sinó que arrisquen per tots nosaltres. Pel nostre benestar, present i futur. Per un ideal col·lectiu.
Potser sí que, comparat amb tots aquests herois, alguns anònims, no hi tenia dret a desconnectar, però ho necessitava tant que vaig caure de cap dins la temptació. I la temptació viu tan a prop de casa, que costa ben poc enfilar per la carretera i plantar-se al bell mig del paradís.
A les nou del matí ja estàvem asseguts al cotxe en direcció cap al primer objectiu i que no era altre que el de prendre un bon esmorzar de forquilla. I quin millor lloc podíem triar que a Ca la Margarida de l'Albi, un lloc acollidor on sempre ets rebut amb un somriure. Per a aquells que encara no conegueu aquest restaurant, us he de dir que és un lloc on hi acostuma a passar gent ben heterogènia: ciclistes, caçadors, passavolants de cap de setmana i excursionistes enamorats de poder passejar per una terra a voltes tan desconeguda.
Després d'engrapar una cassoleta de callos que tallaven la respiració, un bon plat de mongetes amb botifarra i un ou ferrat, acompanyat d'un porronet de vi de la terra, bé havíem de fer una mica d'exercici per pair i potser perquè el paisatge a poc a poc ens hi va anar portant, vam canviar l'asfalt per un camí de terra fins arribar a Sant Miquel de la Tosca, dins del terme municipal del Vilosell. L'ermita, tot i que està protegida com a bé cultural d'interès local i que té un petit campanar d'espadanya que la fa interessant, no és un edifici que et deixi bocabadada. En canvi l'entorn és d'una bellesa incomparable que pots anar contemplant a mesura que avances pels camins marcats. Els pocs visitants fan que el silenci incrementi el plaer de la solitud. Com si poguessis abraçar tota aquella meravella sense sentir-te observada. Pedres i vegetació de secà es barregen harmoniosament amb vinyes cultivades i oliveres i ametllers que l'home un dia va haver d'abandonar.
Com diuen els vells, sempre queda un racó per a la gana i com que el migdia ja era a tocar, l'hora del vermut ens va anar festejant fins que vam arribar a la plaça de Sant Sebastià del Vilosell, al bar Centre. I ens vam ajuntar amb els veïns i veïnes que feien la xerrada mentre prenien un sol beneït per tots els déus. Un parell de canyes ben fresques, que baixaven per la gorja avall com si d'antuvi se sabessin el camí, van acompanyar patates fregides i unes escopinyes amb la barreja picant de costum. I què més es pot demanar, ens preguntàvem mentre admiràvem les cases de pedra. I val a dir que vam aconseguir desconnectar per així poder encarar una altra setmana d'incerteses però amb la certesa que vivim en el millor dels llocs possibles.