Sempre s’ha relacionat el nacionalisme amb Hitler, i amb tota la raó! El règim que va crear estava basat en el nacionalisme alemany, que era totalment repressiu, imperialista, xenòfob envers les “races” que no eren “àries”, basat en l’exaltació d’un líder...

La majoria de nacionalismes eren com aquest. Com, per exemple, l’espanyol, que a l’època de Franco va viure la major esplendor.Però ja feia anys que voltava, perquè, per exemple, des del 1714, a Catalunya, el català no es podia utilitzar en l’àmbit públic (i, és clar, així va durar quaranta anys més).
Per tant, a aquests se’ls pot anomenar “nacionalismes destructius o d’exaltació”. Com ens ha anat mostrant el temps es pot veure que la història ha anat acabant amb tots ells (o almenys amb alguns).

Ara bé, també hi ha nacionalismes que són un moviment social, un sentiment, la defensa d’uns costums... de manera natural, sense voler-ho imposar a altres nacions. Un exemple clar és el català, que l’únic que vol és que la nostra cultura visqui tranquil·lament i sense cap càrrega per part d’altres, fer-se conèixer a tothom, i qui ho vulgui que se la faci seva.
A aquest se li pot dir “nacionalisme constructiu o, encara, de supervivència”, ja que la nostra cultura ha estat molts cops en vies de desaparició i l’únic que pretenem els nacionalistes és que perduri a la història.

Per tant, si un dia algú diu que sou nacionalistes (catalans), heu de sentir-vos la mar d’orgullosos i prendre-us-ho de manera positiva. Que us faci agafar més ganes de lluitar en defensa d’unes tradicions mil·lenàries; perquè d’aquí a uns anys, als vostres fills, ja no calgui que els ho diguin.