Després del seu pas per la comarca i amb la recent inscripció de l'Art de la pedra seca: coneixements i tècniques a la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, l'exposició Construint el territori: arquitectura tradicional i paisatge a Catalunya segueix itinerant, per radicar aquest cop al Priorat. Com en el nostre cas, s'ha optat per un emplaçament integrat a l'entorn natural i complementant una visita icònica i obligada a nivell comarcal. De la Roca del Moros del Cogul a la cartoixa d'Escaladei.

El passat diumenge 3 de febrer va tenir-hi lloc la presentació oficial del catàleg de l'exposició -del qual vam parlar en aquestes mateixes pàgines ara fa un mes- amb la presència d'un dels autors: Ferran Estrada i Bonell. Però ja tindrem temps de parlar de les noves fornades d'antropòlegs. Per seguir parlant de paisatge, permeteu-me que torni a cedir la paraula al meu padrí Raimon Galí i Herrera. El seu relat és fruit dels records infantils d'un marrec de vuit anys, passats pel prisma d'un etnògraf format durant l'exili a l'Escuela Nacional de Antropologia e Historia (ENAH) de Mèxic -com ell, el seu company d'armes durant la guerra Pere Armilles i Garcia, que ja no va fer el viatge de tornada, i va esdevenir un prestigiós antropòleg; o el gran Claudi Esteva Fabregat, que un cop a Catalunya l'any 1968, s'encarregà de dissenyar el que seria la futura llicenciatura.

A través d'aquella Catalunya encara muntanyosa però seca, sols recordo la visió d'unes roselles enmig del blat ja ben segat que la Titó em féu observar atentament. Digué: "Les roselles i el blat són la bandera de Catalunya. La mateixa que cobria Guimerà l'any 1924 i que et vaig explicar prou bé". Recordo aquest fet com un llampec positiu, fins a la nostra arribada a Lleida i el dinar a l'Hotel Palacio, mentre esperàvem l'autocar de Granyena. [...]
Raimon Galí. Memòries (2004: 40)

La vida de Granyena tenia la seva litúrgia imposada pel paisatge, i jo m'hi vaig adaptar molt bé. A llevant del poble s'escorria un doll d'aigua que baixava de Juncosa i el Soleràs i arribava a Granyena amb el màxim de terra adobada. Gràcies a aquesta aigua, tots els veïns disposaven d'un hort ben parcel·lat i que requeria els treballs de la gent gran. Recordo les anades a la vall amb l'oncle Brunet, a primera hora del matí o en caure la tarda. I també la tasca de la gent jove que sortia de bon matí amb el carro i els atuells de la feina i no tornava fins a la nit. Segar, garbellar, etc., això era anar al tros, i podeu comptar que cada veí tenia el seu tros respectable, i també l'hort a la vall. Tota aquesta vida al poble s'acabava a les eres fent córrer els cavalls sobre les espigues, ventant el blat per tal de recobrar-ne el gra, operació ben delicada que, generalment, es feia mancomunadament entre dues o tres cases. El repartiment del blat era quelcom que jo no vaig acabar mai d'entendre, però de gran he pensat amb els grans invents del socialisme, que aquella gent de bona fe ja havia resolt. Tot plegat anava a un fons comú situat a l'únic forn del poble, en el qual hom pastava i enfornava el pa un sol dia a la setmana. Aquesta operació anava a càrrec de les mestresses de casa, dirigides per un parell de forners especialistes i experts. Com podeu veure, em vaig entaforar a totes les escletxes de la vida del poble.
Raimon Galí. Memòries (2004: 42)