Volia canviar el teclat i el ratolí del meu ordinador. Pensava que la comoditat que fossin sense cables m’ajudaria a tenir la meva taula una mica més ordenada. Em vaig encaminar cap a la botiga d’informàtica. Al cap d’una estona ja tornava a ésser a casa amb les capses. Vaig fer les instal·lacions corresponents; acoblar-li les piles, situar-los sobre la taula i arraconar els vells, agraint-los el servei que m’havien donat. Vaig decidir comprovar com anava el teclat per escriure. La primera impressió va ésser bona. Era ràpid i dolç.

No tenia pressa en decidir si el teclat respondria o no a les meves perspectives.

De cop em vaig donar compte que havia pres el comandament, no tan sols dels meus dits sinó també de la meva ment. Era interessant estar relaxat i sense haver de fer l’esforç de pensar, que habitualment solia acabar amb un mal de cap, quan els paràgrafs que desitjava construir no estaven massa inspirats.
Sense tenir un tema concret, ni haver pressuposat res, ni tenir cap idea en ment del que pogués ocórrer; ja feia quasi més de vint minuts que duia escrivint i no hi havia forma humana de poder deixar les tecles.

Una de les llicències que em permetia era la de recórrer el meu espai mental com si fos una pel·lícula. Em permetia poder anar fins al passat, no molt remot, i recordar fets succeïts però sense poder-me aferrar en absolut a ells. Passaven fugissers com un núvol impulsat per un vent no massa fort però sí decidit.
Em comprenia una sensació alliberadora.

A hores d’ara el passat no em feia cap nosa, s’havia esfumat i malgrat poder anar a certs fets recents, m’era totalment impossible mantenir-me més de mil·lèsimes de segon en ells.
Inclús les paraules han pres un altre sentit. La seva transcendència ja no es decidia a partir de la meva voluntat, s’havien alliberat. Tenien voluntat pròpia, i jo no era més que un instrument que em permetien benvolents anar-se manifestant instant darrere instant.

De cop em vaig espantar davant una idea que aparegué de sobte. Què ocorreria en l’instant que pogués decidir acabar i deixar el teclat? Seguiria amb el mateix comportament que ara tenia o el que m’estava passant es convertiria en un record agradable? En el nostre món, per sort o per desgràcia, sempre ens arriba el dubte.

Vaig deixar de mirar la pantalla. Que fos amigable. Els meus dits units a les tecles formaren una frase; Viu l’aquí i l’ara que és l’únic que realment tens i és teu. Viu aquest present que és un regal. Sabia que si obeïa aquella indicació, el teclat, sempre respondria com ara. Vaig aixecar les mans, vaig decidir que m’estava acomiadant, sense por, sense recança. També m’arriba un sentiment de plenitud, no us puc explicar per què vaig saber que aquest seria un dels relats que rellegiria cada vegada que m’oblidés de viure el present. Que no emprendria cap camí que no sentís plenament. Costés el que costés.

Nota del teclat: “Laia, deixa de polsar les meves tecles”. I vaig saber que jo havia complert amb la meva tasca. Jo l’esperaria fins que decidís tornar a l’estudi. Vaig saber que durant anys faríem la tasca que ens havíem compromès: Jo la meva i ell la seva. Era la mateixa. Una.