Quan ens vam conèixer, un vespre d'estiu a Almatret, em va corprendre el teu pas, més lent que el dels altres. Més si tenim en compte que, acabat d'aterrar i de fer-me amb la colla, em vau dir que anàvem a tirar pedres a una casa als afores i que, per tant, vaig pensar, tard o d'hora ens veuríem obligats a córrer. Ara fa molt que no pujo al poble i, quan ho he fet, si ens hem vist, haurem intercanviat quatre paraules. Però a través de les xarxes t'he redescobert i fa temps que m'agradaria passar una estona amb tu i escoltar-te parlar sobre literatura, filosofia i art. Una vegada un editor em va dir que una vida dona per llegir uns vuit-cents llibres. Tu, en canvi, ja hauràs donat la volta al comptador. Se'm fa estrany no llegir-te fora dels teus propis canals. Massa que diem els que no sabem gran cosa. Hauries de ser tu, que tens tant a dir i dius tant amb les teves recomanacions i cites, qui ens encomanés la llum (i el fum) d'estampa a través de la premsa i de les tribunes d'opinió. "Sóc la vida que empeny, no el cos que arrossego", llegeixo en un dels teus darrers posts. Gràcies per corprendre'm com el primer dia, Núria. Núria Pujol i Tamarit.