"Res de nou sota el sol" és una de les dites més cèlebres del llibre de Cohèlet de l'Antic Testament. L'autor carrega fort contra algunes de les creences més tradicionals de la Bíblia jueva, a partir d'un pragmatisme pessimista. La desgràcia no hi entén ni de bondat ni de maldat: "El destí de l'home i el de les bèsties és el mateix: la bèstia mor i l'home mor. Tots dos tenien el mateix alè de vida. Tot va al mateix lloc: tot ha sortit de la pols i a la pols torna tot." Només li queda a l'home una cosa: gaudir dels plaers de la vida, mentre duri el seu temps en aquest món. Una de les coses que més hi sobten és l'afirmació que és impossible conèixer Déu. Així com Job, davant del silenci de Déu, reacciona, Cohèlet sembla quedar-se palplantat resignadament: ni tan sols un esbós de pregària, de queixa o de lament.

A què ve tota aquesta digressió? Doncs arran de la lectura d'un fragment de la Història de les guerres de Procopi (s. VI) en què narra una epidèmia que assolà Bizanci. Les descripcions de com tothom quedava reclòs a casa, de com s'acumulaven pertot els cadàvers, recorden tristament la situació actual i que, per molts avenços que hi hagi, "res de nou hi ha sota el sol". En aquesta clausura que ens ha estat imposada, poden néixer, però, constatacions més enllà del fatalisme objectiu: decisions de canvi de vida, d'orientació de les relacions, de les economies, de com ens relacionem amb l'entorn. Ens caldria, però, trobar un focus des del qual il·luminar-ho tot. En ple temps pasqual, us proposo el que neix d'un sepulcre buit a Jerusalem, un silenci viu i lluminós, que pot esdevenir la resposta als interrogants profunds de què és feta la nostra carn. Passar de les cantarelles repetitives i les mitges rialles a la pura i simple confiança d'una novetat sense parió.