Del 2000 al 2004 vaig tenir el luxe de poder estudiar Ciències Ambientals a la Universitat Autònoma de Barcelona, tota una experiència vital. Al marge de fer-me adult, aquells quatre anys van servir per confirmar la meva passió pel medi ambient en el seu conjunt. Una de les assignatures que més recordo va ser Ecologia. En una de les lliçons explicaven com les poblacions d'animals, quan arriben a nivells massa elevats, patien baixades sobtades que fan que el nombre d'individus disminueixi de cop. Entre aquestes correccions que aplica la natura les més usuals són la manca d'aliment o les malalties. En aquest últim cas, la lògica ens diu que, si la densitat d'animals és massa gran i es produeix una malaltia contagiosa, aquesta malaltia és més fàcil de propagar en poblacions més denses. Com diu el tòpic, la naturalesa és sàvia.

Com algú ja es deu ensumar, no vull parlar de la mixomatosi dels conills sinó de l'avantatge dels pobles petits de Garrigues i Segrià per arribar a fer vida normal tot i el xaparron que ens està caient a sobre. A Maials hem tingut positius de Covid com a tot arreu, però la gestió que se n'està fent crec que és exemplar. Des de l'inici de la pandèmia s'han incrementat els recursos, s'han aïllat els casos i s'han fet proves. En general, hi ha una bona sensació de seguretat que ha permès mantenir els negocis i els treballadors actius, així com els serveis que tant necessitem (casals, piscines...).

Personalment, estic gaudint de les lliçons que està donant la vida i les intento incorporar com a aprenentatge. Estic orgullós de poder formar part d'aquests pobles, llocs on sempre podrem refugiar-nos. Zones criticades per no tenir prous serveis, per estar allunyades de punts d'interès o per perdre població a marxes forçades. Però llocs en els quals confiem quan van mal dades.