El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre -amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi ha hagut massa coses que no s'han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics.

A partir d'aquí fins al final de l'article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix a somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic.

En primer lloc, hem vist que no se'ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers -en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D'Aspa no i del Cogul sí. D'Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, per què no pensem a canviar de comarca? A tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar.

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l'origen?