Sentia fa uns dies la notícia d'un projecte català en què s'ha dissenyat, amb tota mena de detall, l'estructura d'un complex entramat d'edificis al planeta Mart, que en possibiliti la colonització humana, de manera factible i real. El disseny ho preveu tot fins al punt que la colònia esdevingui totalment independent de la Terra, sigui autosuficient i sostenible.

Anem veient com, a poc a poc, la ficció tecnològica esdevé real. Aquesta velocitat dels avenços científics excita un cert cofoisme que jo titllaria, en molts casos, de babèlic, vull dir, d'idolatritzador de la potencialitat creadora de l'ésser humà sense possibilitat d'admetre-hi cap referent a una potencialitat ulterior que remeti al transcendent. Se sap què es vol, però no està tan clara l'última instància del per què es vol. Els debats morals s'aparquen. Prioritzem immediateses i interessos, però tenim clar quin és el bé comú?

Tot plegat denota, em fa l'efecte, un tret molt dels nostres temps: l'home en fugida de si mateix. Es tracta d'un avançar per fugir: la colonització de Mart com a símbol d'una fugida d'una humanitat que mirarà de fer, lluny d'aquest nostre planeta, allò que aquí sembla impossible: una vida sostenible, harmònica, pacífica, justa. Això sí, haurà de fer-ho enterrada dins la roca vermella de Mart podent només "gaudir" d'aquelles desèrtiques planícies roges entaforada dins d'un escafandre.

L'home es llença de cap a satisfer els seus desitjos: sap què vol. Però sap què li convé voler? Sap quin és el millor model de persona? Continuarem emmalaltint i morint i resistint-nos a acceptar-ho. És potser aquesta la nostra major grandesa. Abans, però, de la nostra fugida a Mart, potser que resolguem el perquè de l'asfíxia que ens oprimeix a la Terra, si és que som conscients de la nostra asfíxia.