El govern ha anunciat que repartirà calés a desenes de milers d'autònoms. S'acosten les eleccions. Més clar, l'aigua. Una pagueta miserable que tot just supera els cent cinquanta euros al mes. Si com a mínim acceptéssim que som un país de regional. Però no, hem de fer veure que som de primera. Tenim manies de grandesa. El que em sap més greu és que ens conformem amb qualsevol cosa. I la situació és molt fotuda. Més del que ens pensem. Parlant amb un responsable de Creu Roja em va assegurar que els recursos que abans de la crisi del virus els permetien subministrar aliments durant sis mesos, avui dia no els donen ni per a un mes. Això significa que la precarietat s'ha multiplicat pràcticament per set. I m'espanta l'actitud que prenem com a societat. Se'ns demana que ens repleguem. Repleguem la família, repleguem l'alegria, repleguem els diners... Però l'apretada de cinturó és injusta, perquè, com sempre, se la menja amb patates qui ha de tirar un negoci endavant. Mentrestant el col·lectiu de funcionaris, que ja de per si viu en la confortabilitat de saber que la paga li caurà sí o sí, no piula. Què tal, Col·lectiu, si destineu un percentatge del sou -un percentatge petit, no cal gaire- a assegurar que ningú pateixi gana o que tots els nens puguin rebre el seu regal per Nadal?