Ara fa poc més d’un any que vam celebrar consultes sobre la independència a 13 municipis garriguencs, als quals encara se’n van afegir quatre al mes d’abril. Era la primera vegada que vèiem un grau tan elevat d’autoorganització ciutadana. Elevat i intens, perquè van ser mesos d’una activitat frenètica i il·lusionant a parts iguals. Potser per això, un cop feta la consulta, a molta gent li va quedar la sensació de “i ara què?”. A les Garrigues, totes les comissions organitzadores van tancar la paradeta i tothom va continuar les seves ocupacions. A altres llocs s’han mantingut en el temps i han esdevingut una mena de col·lectiu.
Tot és legítim, però al meu parer, l’opció adoptada pels companys garriguencs és l’encertada. I és que des de la primera assemblea tothom tenia molt clar que la cosa era temporal i amb un objectiu molt concret, i això era, probablement, el que ens donava força. Objectiu assolit, comissió dissolta, així de clar.

Hem de pensar, a més, que la composició social i ideològica de les comissions era molt diversa; tots demòcrates, sí, a favor del dret de decidir, però cadascú amb els seus matisos i amb els seus propis fronts de lluita. Un objectiu comú ens va ajuntar en un moment concret, però després és bo que cadascú torni a les seves trinxeres, al seu ateneu, a la seva revista, al seu partit polític, a la seva associació cultural, perquè aquests són els espais estructurals, consolidats, i pels quals fan més falta mans i energia. I val més enfortir aquestes estructures que no pas crear “xiringuitos” amb uns objectius incerts i amb un risc de tensions internes i d’esgotament innecessaris. Dissoldre les comissions no va voler dir, però, tornar a casa amb les mans buides, sinó tot el contrari, amb una experiència increïble, amb unes complicitats creades interessantíssimes i, sobretot, amb el convenciment que si volem, podem. I això farà que un altre dia, quan calgui, ens tornem a aplegar amb les mateixes ganes i amb totes les forces intactes.