Comença l'agost. La gran majoria de diaris s'aprimen. Molta "notícia" entorn de les vacances: molta "no-notícia". Als nostres pobles garriguencs, als valents que encara es dediquen al cultiu de la terra, com a mínim se'ls deu dibuixar un lleu somriure d'ironia al rostre en sentir parlar de les vacances en el seu sentit literal, és a dir, "vacar" a allò que és habitual (en aquest cas, la feina). Els nostres pagesos coneixen poques vacances o poques vacances es poden permetre. 
Què canvia en nosaltres quan "vaquem" a allò que ens és habitual? Recordo esperar amb delit les vacances per poder fer coses diferents. Recordo viatjar molt i conèixer poc, perquè un lloc només el coneixes de debò quan hi vius i et fas d'aquell lloc. Recordo superficialitat i buidor. Recordo ser un privilegiat i actuar com a tal: pagar i ser servit. Recordo usar el verb desconnectar sense ser conscient que desconnectar té conseqüències terribles perquè no és possible: només pot semblar-ho, com la desconnexió de qui es droga per omplir el buit en què viu. 
Ara bé, també he de dir que recordo hores meravelloses amb amics, inoblidables. Recordo una mar preciosa i un silenci acompanyat. Aquella mar ja no hi és i probablement no torni mai. El silenci acompanyat (ara en dic habitat) hi és i sustenta tota la meva vida. No cal anar gaire lluny per trobar-lo. Sant Agustí, a les seves Confessions, deia que és allò de més interior en el fons més íntim d'un mateix. Valdria la pena començar per fer "vacances" aquí, en el fons nostre més íntim, on fa tanta por de mirar, potser perquè ens hi veiem sense maquillatge. Hi trobaríem Algú que ens mira amb tendresa infinita i ens ensenya l'únic que possibilita la vida en societat (i en família): el perdó, la misericòrdia. Algú que mai no fa vacances de nosaltres.