uan llegeixin aquestes ratlles l'autopista AP-2, l'AP7 i d'altres a Catalunya hauran quedat lliures de peatge. Aquesta vella aspiració finalment és una realitat. L'alliberament d'aquestes vies de comunicació d'alta capacitat que enllacen el Vendrell amb Saragossa i Tarragona amb la Jonquera, amb un total de 477 km significarà un estalvi de més de 750 milions a l'any als seus usuaris i l'eliminació total dels peatges a la Xarxa de Carreteres de l'Estat a Catalunya. A partir d'ara, però, s'obrirà el debat sobre el finançament del seu manteniment, així com de l'aprofitament de les vies paral·leles, que, teòricament, reduiran el seu trànsit.
En el seu moment, bàsicament durant els anys 70 del segle passat, la construcció d'aquestes autopistes va suscitar diverses polèmiques que versaven sobre el seu cost i finançament i també, d'una manera més incipient, sobre el seu impacte ambiental i territorial.
Les empreses adjudicatàries d'aquestes vies finançaven la seva construcció i manteniment durant els anys que tenien de concessió i es rescabalaven amb els peatges, però hi va haver una clàusula de la qual se n'ha fet poc esment: aquestes empreses, els accionistes de les quals eren majoritàriament entitats financeres catalanes, van realitzar les obres amb crèdits de la banca internacional, concedits amb dòlars i l'Estat els va assegurar el canvi, de manera que l'operació es va realitzar quan el canvi del dòlar estava a 60 pessetes i el retorn es va efectuar quan aquest estava ja a 120 o més. En la pràctica això va significar que els pressupostos generals de l'Estat van sufragar la meitat del cost d'aquestes autopistes, condicionant de manera dràstica les inversions en altres carreteres durant els darrers dels anys 70 i primers del 80 del passat segle.
Les concessions, inicialment previstes entre 25 i 30 anys, es van anar prorrogant per rescabalar les inversions fetes en millora i allargament de traçat o d'ampliació de calçada. Finalment, a despit que les concessionàries havien demanat encara un allargament, el Govern de l'Estat ha decidit no prorrogar-les atenent el compromís adoptat en el debat d'investidura, cercant millorar la seguretat viària i la cohesió territorial. És una bona notícia que cal posar en valor. 
Tothom és conscient que aquestes vies d'alta capacitat necessiten un manteniment costós que a partir d'ara hauran d'assumir les administracions competents, majoritàriament l'Estat, però també la Generalitat. Aquest cost addicional, si no és pels usuaris, s'haurà de finançar pel conjunt dels ciutadans mitjançant impostos. En la direcció de trobar una sortida equilibrada a aquesta necessitat, la Unió Europea ha demanat als estats que estudiïn, abans del 2024, la fórmula per finançar-les. Alguns països ja han instaurat la vinyeta, que és un cànon fixe, setmanal, mensual o anual que han de pagar tots els vehicles que circulin per aquestes vies. Altres un impost genèric sobre tots els vehicles. Uns pocs, que disposen de tecnologia avançada de seguiment i control de vehicles, paguen per utilització real d'aquestes vies. En definitiva els governs hauran de trobar, previ un debat públic, la millor fórmula que permeti garantir el manteniment i seguretat d'aquestes autopistes i autovies que ara es posen a l'abast de tothom.
Per altra banda, en un territori que volem equilibrat i cohesionat, hauran de conviure vies ràpides i altres més tranquil·les. A la zona nord de les Garrigues, durant temps hem debatut sobre quin model volíem i, certament, malgrat les posicions diferenciades, totes respectables, molts hem convingut que l'alliberament de l'autopista significarà un important avenç que s'haurà de complementar amb un increment de la seguretat i major fluïdesa de la carretera N-240, sobretot entre les Borges i Lleida. 
Crec que no ajudaria en res que ara tornéssim als retrets de sempre. Aprofitem l'oportunitat que tenim davant i plantegem la millora de l'N-240 sense condicionaments previs, una vegada coneguem l'impacte real que tindrà aquesta nova situació.