El primer de setembre es posarà fi a un greuge històric de la nostra comarca: s'alliberarà el peatge de la principal via de comunicació que la travessa, l'AP2. Cal celebrar aquest fet per tres motius. El primer és que per fi s'acabarà amb el trànsit de pas a l'N-240, cosa que n'hauria de reduir la demanda i millorar la seguretat. En segon lloc, el nostre teixit productiu veurà com milloren els seus factors de producció, bàsicament per una reducció dels costos de transport, afavorint la competitivitat empresarial. I per últim, es posarà fi a un greuge comparatiu del nostre territori. En termes geogràfics, es fa difícil justificar per què alguns pobles tenen la sort, o la desgràcia, de ser creuats per vies d'alta capacitat a què cal pagar per accedir. Millor connexió a canvi de rascar-se la butxaca.
No obstant això, també cal posar sobre la taula les externalitats que generarà aquest canvi de model. Viatjar més barat pot portar a induir nous viatges en cotxe, i per tant un increment de la mobilitat i una major contaminació ambiental. Si hi sumem que alguns usuaris del transport públic puguin veure's temptats al canvi modal, la situació serà doblement perjudicial. Si es redueix el nombre d'usuaris en línies de poca demanda, es poden acabar cancel·lant serveis, i per tant s'incrementarà la dependència del vehicle privat. Alhora, cal recordar el creixent cost de l'energia i els combustibles fòssils, que portaran a un encariment progressiu del pressupost familiar destinat. Per tant, més contaminació, més dependència del cotxe i més despesa a llarg termini. Per tot plegat, en plena emergència climàtica, l'Administració i el teixit associatiu han de treballar per millorar i potenciar la xarxa de transport públic (fins ara, el gran oblidat d'aquest debat).
Tema a part, que requeriria un nou article, és quin mecanisme acabaran implementant per recaptar per al manteniment de la via. De la vinyeta al pagament per ús hi ha diferències abismals, i em temo que acabaran pagant justos per pecadors. Si no, temps al temps.