Un diumenge d'agost a la tarda vam pujar a la Granadella. Al Festival de Música Popular i Tradicional Catalana, hi actuaven Rafel Sala i Jaume Arnella. Interpretaven aquelles cançons que fa tant temps que viuen entre nosaltres, que ja formen part del paisatge i l'horitzó. Em va sorprendre -i em va fer somriure- una versió de Les nenes maques al dematí adaptada al nou temps plebiscitari.  
A continuació, van actuar Les Violines, un grup de xiques que tocaven el violí, el contrabaix, l'acordió i la bateria. La seva música era festívola, polida, plena, de reminiscències celtes. Mentre les escoltàvem, a l'ombra dels arbres de la plaça, semblava que ens trobéssim en un cafè concert.
I allí, en aquella plaça plena de gent, semblava que la pandèmia ja no hi fos. Bevíem una cervesa, picàvem unes patates, saludàvem aquell amic o conegut que feia temps que no ensopegàvem. Semblava que les coses tornessin a ser com abans. Vaig desembolicar-me les mànigues de la camisa i les vaig abaixar fins als canells. A la Granadella, la garbinada bufava més fresca que a Sarroca. Això també era com abans.