Érem al Casal de Sunyer. Presentàvem Sol ponent i Arrelats en el marc de la tardor literària organitzada per l'Associació Cultural lo Coscoll. I parlàvem de la memòria.

Jo exposava l'experiència pròpia, a partir d'aquests dos llibres. Me'n feia creus, de tot el que havia oblidat d'aquells sis mesos en què vaig escriure el dietari Sol ponent. Paisatges, converses, anècdotes, corredisses, menjars, collites... No recordaria si no ho hagués escrit. I d'Arrelats, tres quarts del mateix. Si tota la gent que havia trenat arbres genealògics, que havia escrit els records i la història familiar, que havia furgat en arxius a la recerca d'una data, un nom, un poble o un bocí de terra no ho hagués fet, jo tampoc no ho hauria pogut escriure.

No guardem tota la memòria als arxius del nostre cervell. I la memòria no s'arrapa a les parets ni s'entafora als fonaments d'una casa. Hi ha estrips de memòria que es transmeten de pares a fills, d'àvies a besnetes. Però la memòria, si no s'escriu, se'n va. S'envola. Si alguna cosa se sap, molt i molt temps després d'haver passat, és perquè algú va escriure.