El Magí em mira amb els seus ulls murris i riallers des de la foto que vam posar al recordatori del seu traspàs. Era una mirada, la seva, que anava més enllà d'un coneixement superficial. Com les seves paraules, mesurades i escaients, amb un punt sorneguer i ple d'empatia. Sabia molt bé el que deia quan et deia pel nom i, en el seu dir-te, t'hi descobries estimat i esperonat a estimar. ¿No és aquesta l'essència de l'amor: voler que els altres estimin l'amor mateix i que, en aquest amor compartit, expansiu, ens hi agermanem tots? D'això en feia, el pare Bernat, bandera: som relació, fills d'un mateix Pare, germans. Les implicacions que això té es demostren en la seva vida amb els milers de relacions que ell va teixir: complicitats, discreció, compassió, amor per la terra i la seva gent, amor pel saber, dedicació, generositat. Els qui van tenir la sort immensa de compartir trenta anys amb ell al col·legi dels frares quantes coses no podrien dir-ne? En la mateixa abraçada d'enyor ens trobem tots els qui l'hem conegut i n'hem estat profundament marcats: amb quina fondària, ensems que suavitat, pot deixar empremta algú en la teva vida. Em sembla sentir-lo, moltes vegades, pel convent: racons habitats per ell que encara parlen. L'havia vist plorar alguna vegada. Sabeu per quines coses plorava? Pel desamor i la desafecció entre persones, pel maltractament a la natura (no sabeu fins a quin punt l'afectava), per la marxa desastrosa de la política del nostre país, per l'oblit de Déu. Tenia sempre el nom de Jesús als llavis. L'havia enxampat moltes vegades a la cuina: li agradava molt de feinejar-hi, de cuinar per als altres. Sense saber que me'l mirava, ell cantava i anava repetint el nom de "Jesús". Que des del cel continuï vetllant per tots nosaltres que tant el trobem a faltar.