Tornem-hi. I ja cansa. Com a eina de comunicació, tota llengua demana consciència per defensar-la i competència per servir-se'n, i aquesta és la clau de l'èxit. Consciència per defensar-la perquè les comunitats monolingües s'acaben. Estat? Un estat no la garanteix, la pervivència d'una llengua que en té una altra que li és hegemònica, com és el cas del català respecte de l'espanyol, "per raons de classe, de prepotència administrativa i per raons de mercat". Només cal que ens fixem en Andorra, l'únic estat on el català és llengua oficial, però no n'és la llengua d'ús de tothom tothora, la qual cosa evidencia que amb les estructures d'estat, sense la fermesa dels parlants, no n'hi ha prou. Avui, aquí, les circumstàncies no són de monolingüisme resistent ni de bilingüisme actiu. Avui, a Catalunya, només pel nombre de parlants, n'hi ha moltes de llengües que cal preservar per obligada convivència per articular la diversitat. El model seria el català com a llengua preferent amb totes les possibilitats de treballar amb aquestes altres llengües majoritàries. ¿Per què n'hi ha, però, que plantegen que en un futur estat català el castellà també ha de ser llengua oficial? ¿Per què, en una comunitat de parlants tan diversos, si fem un país nou, cal que donem un lloc especial només a una llengua de les moltes que avui es parlen? Si s'oficialitzés el castellà, la realitat portaria a la substitució del català. Si no és per rèdit electoral, no s'entén que es defensi una opció que no compromet els parlants majoritaris per preservar el valor de la diversitat lingüística que avui ens és pròpia. Ens hem de voler poliglotes, i hem de voler aquest estat que serà el nostre, quan arribi, com un estat on s'apliquin les mesures perquè tot pugui funcionar en català. Que els catalanoparlants no siguem els que tinguem restriccions; però a qui en pateixi, hem de garantir-li tots els mitjans de traduccions.