Tot just fa un mes que he començat a gaudir del permís de paternitat (sense comptar el permís corresponent a les sis primeres setmanes de vida del Bru). Ara, amb el nen amb onze mesos, és un  regal poder estar amb ell i compartir aquesta meteòrica etapa de creixement. Quants canvis en tan poc temps!

El fet és que només amb aquestes setmanes ja he pogut contrastar com de mal definits estan els rols entre homes i dones en la nostra societat. En poc més de quinze dies m'he sentit dir comentaris com: "Mira que bé, estàs de vacances!", "Avui et toca a tu?", "Què fas de cangur?" Doncs no, no faig vacances ni faig de cangur. Faig de pare.

Comentaris espontanis i sense cap mala intenció, i que m'han arribat per tots els costats: d'homes i de dones, de familiars, de companys de feina, d'amics, etc. Comentaris que reflecteixen com d'estesa està la idea, en bona part de la població, que les tasques de cures sempre han de recaure en les dones.

No voldria pas que aquestes línies s'entenguessin com que els homes en som les víctimes. Tot el contrari! Comentaris d'aquest tipus no li feien pas arribar a la mare en les seves setze setmanes de permís i en els més de cinc mesos d'excedència que va realitzar. Es donava per suposat que era ella a qui li tocava d'estar amb el petit. Ara, un cop reincorporada a la feina, també li arriben els comentaris i li toca aguantar frases com: "On és el petit, amb el seu pare? Ah, veus que ho tens bé!"

Amics que viuen a Lleida i Barcelona i que recentment també han estat pares em comenten que això no els passa. Però em temo que és més per l'anonimat i invisibilitat que donen les ciutats que no pas per una major conscienciació.
En fi, hi ha molta feina a fer. Molt de mirar-nos el melic i fer autocrítica, trencar esquemes i motlles. Tant de bo algun dia els versos que canta i desitja el grup Zoo esdevinguin reals.

"Criant en col·lectivitat
I el matriarcat viu però amagat
Que isca de les cases i impregne tota la societat".