Fa unes setmanes el Ferran Dalmau va presentar el seu darrer llibre sobre el lluitador antifranquista Joan Culleré i Ibars, publicat per Pagès Editors, a les Borges Blanques. La figura de Culleré, vinculada a Estat Català i al Front Nacional de Catalunya, està plena de matisos degut a la seva llarga trajectòria política, de ben jove implicat en els fets d'octubre del 1934 i després com a soldat de l'exèrcit republicà. Culleré passà per camps de concentració i el dur exili fins que tornà a Catalunya, on fou el pal de paller del FNC a les terres de Ponent. D'admirada trajectòria des de posicions polítiques diferents de les seves, Culleré havia estat oblidat i, com assenyalà Antonieta Jarne durant la presentació, és un dels molts oblits als quals ens abocà la transacció postfranquista.

Tanmateix, es pot fer una lectura de Culleré des del present, i més concretament des del context polític català postprocés. No és casualitat que en l'època del renascut autonomisme s'hagi proposat l'estudi i la publicació d'una biografia d'un personatge marcat per un altre procés i el fracàs -utilitzant les paraules de Dalmau- dels seus plantejaments polítics en el curt termini. Cal anar amb compte, per tant, en una visió refugi de Culleré, en la idealització del personatge convertit en un exemple de com, malgrat la derrota en un context advers, el temps ens genera el miratge, la posició intel·lectualment còmoda, de creure que, en el fons, tampoc no passa res per perdre o fracassar i que amb el pas dels anys aquell maleït temps posa tothom al seu lloc. Penso, des del desconeixement del personatge, que això no és el que hauria volgut Culleré. El lleidatà il·lustre hauria continuat lluitant i no s'hauria resignat davant del fracàs. Refugiar-se en la idea que com nosaltres ja n'hi ha hagut d'altres en el passat és fer-ne una mala lectura. Malgrat les adversitats, el Joan Culleré que ens retrata en Ferran Dalmau segurament hauria continuat traginant incansablement la seva maleta plena de llibertat.