L’any 2008 vam ser conscients del final del somni del creixement infinit espanyol a base de maó. Va ser aquell any quan vam enterrar l'última esperança de sanejar la nostra piràmide poblacional. L'envelliment i el despoblament del nostre territori rural són un fet estadístic més que demostrat i amb una tendència ja no preocupant, sinó apocalíptica.

Ja m'apropo als 40 i mirant enrere veig el que eren i el que són els nostres pobles. Un despoblament gota a gota cap a les capitals de comarca i província. Un despoblament que ni la totpoderosa central nuclear es capaç de revertir.

Passejo per Maials i m'adono que com a mínim 2 de cada 3 cases estan desocupades de forma permanent. Cases que al seu moment van resplendir però que ara es troben maltractades per les humitats i les inclemències. Cases que ni després d'una generació de desocupació es plantegen per ser venudes o llogades. Entenc l'estima i el respecte a la sang i l'herència, però és manera de tractar un llegat l'abandó fins al seu ensorrament?

Cal que ens anem fent la idea que les cases de poble valen zero euros si ningú hi pot viure. Reformeu, veneu, llogueu!