No és gaire profitós mirar o tenir la mirada posada en el passat malgrat que som ben conscients que d'alguna manera el tenim ben present. Ens acompanya gairebé sempre, subtilment.

L'avui se'ns presenta en primera persona, com la nostra realitat immediata, la que vivim, amanida per la insistent maquinària informativa. Qualsevol indret, per allunyat i difícil d'imaginar, el representen com si fos gairebé al costat de casa. En pots ser el protagonista en qualsevol moment. Sobretot si té tints tràgics i força dramàtics.

Informació alimentada per imatges, sons, comentaris, testimonis..., un garbuix de components incomprensibles si es posen en un context coherent.

En canvi, el dia a dia giravolta en qüestions menys espectaculars, molt més amables, directes i vivencials que tenen poc glamur. Algunes les hem anat descobrint sense gaires lliçons ni consells, anant fent al costat de persones que tenien certes conviccions arrelades en el seu tarannà. Les treballaven, les comentaven i procuraven fer-les presents en l'entorn immediat i compartint-les amb les persones properes.

Com qui no vol la cosa, et convidava a participar-hi. Senzillament, fent. Per ser-ne protagonista.

Aquest deix -malgrat ser del passat- el tenim ben present. La responsabilitat per anar donant vida a l'entorn privilegiat de la banqueta, la nostra i la resta dels Canals d'Urgell.

La banqueta com l'eix vertebrador. La banqueta com un element més de l'entorn que envolta els nostres pobles amb els cultius, indústries, rius, turons... De l'espai vital on vivim.

Doncs, sense anomenar-ho, el seu tarannà encara el respirem pausadament després d'haver passat molt temps. Deu anys que ens vam acomiadar.

En record a J.R. Minguella, Tati.