Duia una pena tan gran que feia dies que esperava el nou disc d'Els Pets en obert a Spotify. Fins aquest 1963 -el disc es titula així- els comprava. Però aquesta vegada els senzills no em van fer el pes. I ara que l'he escoltat sencer acumulo una nova decepció. En van unes quantes: La gran onada de Sopa de Cabra, 300 crits de la Marina Rossell. Sau 30. Un minut estroboscòpica d'Antònia Font. L'aigua clara de Mishima... Deu ser cosa de l'edat o la necessitat peremptòria de viure ancorat en la nostàlgia. Afortunadament, però, encara és possible ensopegar amb salconduits al passat. Perquè, per vaga que sigui, la reminiscència acostuma a complaure. I complau perquè que t'encetin la llaga del pit té mèrit. En el meu cas qui ho ha aconseguit, com al seu moment em van escrutar Manel o La Iaia, és l'Anna Andreu. El segon disc, La mida, supera el primer, Els mals costums, que és l'hòstia de bo. Unes melodies i unes lletres delicioses. Tan delicioses que en volia parlar en aquest article perquè m'estranya no haver vist cap concert de l'Anna Andreu programat a la comarca. Tan estrany que quan acabaràs de llegir aquesta columna posaràs el disc i el cor et cremarà. I tant et cremarà, que et bullirà la sang.