Quan ens fem grans és agradable asseure's de tant en tant sota un ombradiu per veure com passa el temps i, si encara l'ànim és amb nosaltres, estudiar nous projectes al bon ritme que ens dona l'optimisme lúcid, obrir la reixa i deixar que el destí ens porti per on vulgui.

Segur que recordeu aquella cançó de Sopa de Cabra: "Camins que ara s'esvaeixen, camins que ara no hi són" (el nom, ben xocant, d'aquest grup gironí prové del títol d'un àlbum dels Rolling Stones que inclou l'èxit Angie). Passen els anys i t'adones que aquells camins que un dia semblaven conduir-te a èxits segurs, sigui una relació, aquell negoci tan prometedor, la compra d'un habitatge i tantes coses, amb els pas del temps resulta que són un desengany, un fracàs... i, ves per on, altres que conjecturàvem calamitosos es mostren com un triomf, un regal de la sort. D'això en tenim un exemple en Pirros, rei de l'Epir, que visqué 300 anys abans de Crist. La història ens diu que fou un monarca molt estimat per la gent i les seves tropes. Pirros va aconseguir una victòria contra l'exèrcit romà, però perdent pertrets, armament i milers de soldats en la batalla, la qual cosa debilità greument la seva eficàcia. A ell es deu l'expressió "un altre triomf com aquest i estarem perduts"; en diem una victòria pírrica.

"Camins que ara hem de fer sols". Penso en les persones que ocupen un càrrec de responsabilitat, dones i homes que fan la seva feina amb fonaments honestos i professionals: funcionaris, membres d'associacions, de grups culturals, de cooperatives, tècnics i altres nivells de decisió públics i privats. Sabeu que la gratitud i el reconeixement per la feina ben feta té mala memòria i que podeu pagar uns plats que no heu trencat. Us diré que em sento afortunat perquè he rebut la brillantor i les ombres de molts anys de vida professional. Amb la veterania he après a distingir els galifardeus que, per ignorància o mala fe, menystenen el que hem aconseguit i reinterpreten les coses que sabem. Sí, els conec d'una hora lluny, i també els conills que trauran del seu barret.

Vaig llegir que la memòria és un escampall de fragments de mirall trencats... i potser per això mentre escric he recordat, divertit, un d'aquests bocins de mirall. En el transcurs de la meva època laboralena les reunions de treball sovint hi participava el Paco, un company irònic i bromista, que acostumava a retreure aquella dita dels jugadors de pòquer que ell aplicava maliciosament a totes les reunions: "Si assegut a taula no hi veus cap passerell, és que el passerell ets tu". I, és clar, automàticament tots ens miràvem de reüll.

La vocació de la realitat pel futur proper serà canviar els camins seriosos, mesurats i circumspectes per altres que ens entretinguin... hem d'aprendre a divertir-nos de nou. La mudança és llei de vida. Giuseppe Tomasi di Lampedusa ens deixà aquest popular pensament: "Si volem que tot continuï com ara, serà necessari que tot canviï"; sentència dita en un context d'una noblesa decadent a la qual costava cedir protagonisme als nous temps. 
Però bé, amb la mirada adequada i creient en un mateix, podem trobar profit en cada dificultat, en cada camí... o almenys treure'n una rialla. Al segle XIV la dita més popular en terrenys fronterers amb els musulmans era aquesta: "Llegaron los sarracenos y nos molieron a palos, porque Dios no ayuda a los buenos cuando son menos que los malos."