A les vuit i cinquanta-tres minuts del dissabte 15 de juliol, l'amic Isidre Piñol m'envia un whats, ras i curt però amb la complicitat que aportava el seu significat: Bon dia Josep, ha mort lo Pau d'Arbeca.

De forma instantània, gairebé intuïtiva, em va venir al cap dues imatges i un pensament en relació amb l'Antoni Pau. La primera imatge era la seva figura, aquell cos allargassat i esprimatxat que transmetia bonhomia, senzillesa, saviesa i a voltes feblesa. La segona, l'emoció que radiava quan vàrem fer-li l'homenatge a la seva trajectòria divulgadora i de mestratge, per part del Centre d'Estudis de les Garrigues amb col·laboració de la seva família i l'Ajuntament d'Arbeca.

El Jordi Perelló, per una banda, i el seu fill Josep Pau, per l'altra, ja es van encarregar de desglossar la seva figura tant del punt de vista biogràfic com bibliogràfic, en sengles escrits apareguts en aquest mateix noticiari al número 585, als quals només em queda felicitar-los per les paraules tan encertades que li van dedicar.

La meva aportació se centra en aquell pensament que em va venir al cap un cop rebuda la notícia del seu recés. I és l'encert que vàrem tenir en agrair-li públicament a l'Antoni Pau, l'aportació que ell ha ofert a la societat arbequina i garriguenca. A banda de merescut, ho vam encertar de ple. Aquell 2015 era el moment i el lloc oportú, el seu poble natal, coincidint amb la X Trobada d'Estudiosos de les Garrigues. Aquella cabòria que em va venir al cap el dia de la trucada de l'Isidre era la de tranquil·litat d'esperit, d'haver-ho fet bé!

Penso que cal fer els homenatges, gratituds o tributs en vida, sense embuts ni recances. No hi ha res més bonic que el reconeixement a una trajectòria, al treball, a la tasca ben feta, en l'àmbit que sigui. Allò que s'ha acomplert bé ho ha de poder gaudir tothom, també i principal, l'afectat/a.

Ho vam fer possible amb el Manel Giné, per exemple, o a la Floresta, ja fa uns quants anys, es va homenatjar al Fèlix Martín (al qual crec que caldria fer-ne un altre de caràcter comarcal), però no hi vàrem ser a temps amb el Miquel Martí, el Josep Borch, el Lluís Nogué, el Sebastià Muntanyola, el Josep Estradé o el Joan Tarragó, entre d'altres. Però en queden d'altres que no hem de perdre de vista i que continuen incansablement treballant per la comarca: Josep Preixens, Mateu Esquerda, Jesús Elies, Pere Giné,  Ramon Miró... Hi hem d'estar amatents.

Tornant a l'Antoni Pau, el 2015 publicava les seves Incompletes Memòries. Records d'un tram de la meva vida (1930-1950). En Josep Pau deixava clar que el llegat del seu pare restaria viu per transmetre'l a les noves generacions. És i cal que sigui una tasca imprescindible, com la de completar les seves memòries tan necessàries.

Permeteu-me que conclogui l'article amb unes paraules del mateix Antoni Pau Sans el 24 d'octubre del 2015: "Una altra cosa que us volia dir: és que em sembla que us heu passat. Us heu passat en voler-me fer una distinció que crec que no mereixo. Però com que ja ho heu fet i sempre he sentit a dir que "no hi ha res més fort que el que està fet", doncs ho accepto. I ho accepto amb la humilitat que m'imposa el reconeixement de les meves grans limitacions. Limitacions que em priven de correspondre degudament a aquest gest de la vostra generositat. Però també ho accepto amb profund agraïment per l'alegria que m'heu donat, a la meva vellesa, per poder compartir el final d'aquesta Trobada amb tots vosaltres.

Doncs això, cal preservar el nostre patrimoni comarcal humà!