A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L'objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu. Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no soc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l'excés d'anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios-. Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me'n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda.

I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música. I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d'Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre. Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l'alba.