Ja fa temps que sentim a parlar de la salut mental aquí i allà. Se'n parla a tot arreu: en aquest mateix mitjà ja s'hi ha publicat diversos articles i columnes parlant-ne, i sembla que de cop i volta la societat s'ha adonat de com d'important és prendre consciència d'aquest fenomen i que, per sort, a nivell institucional i social hi ha hagut un canvi de rumb essencial per la cura i prevenció de totes aquelles malalties i afeccions que no es manifesten des d'un punt de vista físic, sinó que tenen a veure amb les emocions que cadascú experimenta diàriament. 

Gràcies a aquesta presa de consciència -que esperem que no es quedi en un grapat de promeses buides fetes en període electoral- podríem començar a parlar d'una petita victòria social davant aquesta "epidèmia silenciosa", com l'anomenen alguns mitjans de comunicació, i és que, al cap i a la fi, la salut mental i tot allò que se'n deriva, no s'hauria de considerar només un objecte d'estudi a nivell mèdic o social, sinó que hauria d'anar una miqueta més enllà, hauria d'entrar per la porta principal de cada classe, de cada llar i de cada residència arreu del món -o, com a mínim, de la comarca- en forma d'educació emocional. 

No es tracta de només explicar als nens que la salut mental és això o és allò, sinó que tots ens eduquem sobre les nostres pròpies emocions, aquelles amb les quals hem de conviure diàriament independentment de l'edat que tinguem i, entre tots, construïm un sistema que prioritzi cobrir les necessitats bàsiques de tothom en aquest àmbit.

Al final, aquells que juguen a la política i haurien de vetllar pels nostres interessos són els que menys educació institucional tenen, i el que acaba prenent més rellevància és la salut institucional i l'educació modal. Ben mirat, potser el que més ens convindria és prendre consciència de la dislèxia administrativa que ens envolta i no deixar que aquelles promeses es desinflin ni abans ni després de les eleccions.