Durant molts anys, l'urbanisme ha concebut els arbres com un element estrictament ornamental, sense pensar gaire en quins carrers feien falta o quines espècies eren més idònies. Moltes vegades, el criteri era si hi feien bonic o si hi cabien, i ja està, i fins i tot hi ha qui hi veu només una nosa. Amb el pas dels anys, però, s'ha anat evidenciant la necessitat de concebre l'arbrat urbà com un element més de la regulació climàtica.

Aquests dies es parla molt de refugis climàtics, i quasi sempre es fa referència a edificis amb aire condicionat, però oblidem que hi ha refugis que no necessiten cap endoll: els espais amb ombra. Qualsevol ciutadà sap que la temperatura d'un carrer amb ombra canvia molt respecte a la d'un carrer a ple sol, una obvietat que molts estudis s'han encarregat de confirmar. Pel carrer Prat de la Riba de Juneda, per citar un exemple paradigmàtic, es pot caminar a qualsevol hora, per molta calor que faci. Fer-ho un dia d'estiu a primera hora de la tarda per l'avinguda Francesc Macià de les Borges Blanques, en canvi, és una temeritat; una avinguda que precisament dona accés a nombrosos equipaments (piscines municipals, camp de futbol, centre de tennis taula, Creu Roja, Consell Comarcal).

I com aquest, trobaríem exemples a altres pobles. Això, lògicament, té conseqüències directes en la mobilitat quotidiana, ja que afavoreix l'omnipresència del cotxe, que, de retruc, contribueix a l'increment de la contaminació, un efecte que els arbres també ajuden a mitigar, ja que retenen CO?. Del cotxe, a més, en queda fora molta gent gran i els infants, que perden autonomia perquè "algú els ha de portar a les piscines" (o on sigui) si no volem que es morin de calor. Finalment, la presència d'arbres als carrers també es relaciona amb una percepció més agradable de l'entorn, més humana i de més valor afegit.

Vistes les onades de calor que arriben més sovint i amb més intensitat i vist que els estius s'allarguen, plantar arbres als carrers ja no pot ser una qüestió de gustos, sinó que és una necessitat. No hi ha nosa o perjudici particular (tret d'algunes excepcions, clar) que pugui pesar més que el benefici col·lectiu de tenir uns pobles amables i vivibles.