Aquest estiu vaig agafar la covid. Tot són problemes. Me'n vaig adonar un matí en constatar horroritzat com el cafè no feia olor ni tenia gust. Farmàcia. Test. Positiu. Tot l'agost enlaire. Tenint en compte que la darrera reunió de treball a la universitat l'havia feta el 30 de juliol i que la primera del nou curs la tenia el 6 de setembre ja us podeu imaginar que el meu estiu ha consistit en un no res insípid. Com un gelat sense sucre, o una cassola sense sal. Un desastre en tota regla, vaja.

Tenia apuntat a l'agenda un compromís aquest setembre amb la bona gent de l'editorial Fonoll de Juneda per participar en la presentació de les Proses de Ponent del gran Josep Vallverdú a Cervera, com l'havíem feta a l'Slàvia de les Borges abans de l'estiu. Per refrescar la memòria vaig fer un exercici consistent a llegir-ne un capítol cada dia d'agost. Els ho recomano. Cada prosa, cada pàgina, em permetia olorar, assaborir, ensumar, llepar, i somiar els nostres paisatges, no només ponentins en general o urgellencs en particular, sinó també els garriguencs, on Vallverdú passà molts anys de la seva trajectòria com a professor, escriptor i traductor, i que són ben presents en el llibre. Les Proses de Ponent és un assaig ple lliçons d'un passat que Vallverdú veu desaparèixer, del qual vol deixar constància, i que n'aprenguem alguna cosa inesperada. Un Txékhov de secà, perdut en un laberint de canals, séquies, espones i camins emboirats. Un paisatge que ens pertany i que et pesa a dins, com la gravetat ens manté arrapats a la terra sense necessitat de pensar-hi gaire.

La terra, la llum, les flors, la pols, els insectes, la maquinària, la pedra, els ocells, els capvespres i les estrelles. Els canals i els cargols, els porcs i els tractors, els venedors ambulants i la llengua sempre present, el paisatge que ens envolta i el que tenim a dins de la nostra ànima. Tot plegat em permetia assaborir allò que la covid m'havia pres. A poc a poc, l'estiu anava passant de llarg i els meus sentits em tornaven, com una primavera tardorenca o com un estiuet hivernal, escrit amb un to melangiós però de tarannà optimista. Llegiu Vallverdú. Rellegiu Vallverdú.