Miravall és una petita serra que es troba entre els municipis de Juneda, les Borges Blanques i Castelldans. Des que tinc memòria, sempre m'ha agradat pujar-hi. Fugir de la plana, guanyar uns metres d'altura (pocs però suficients) i trobar-hi calma. Si el dia és clar, pots gaudir d'una magnífica vista de la plana d'Urgell i del relleu prepirinenc. També és un lloc ideal per contemplar la posta de sol i delectar-se amb les olors del timó i del romer, ben presents al capdamunt dels tossals.
Hi segueixo pujant, però a vegades em pregunto per què. Tradicionalment, s'ha dit que Miravall dividia Juneda entre l'horta i el secà, però en les darreres dècades aquesta frontera s'ha transformat en un polígon agroindustrial. Des del punt més alt de la serra (332m) i miris on miris, el paratge esdevé desolador. Clivelles i cicatrius han deixat empremta en aquest racó de terme que s'ha antropitzat a marxes forçades. Al nord, la línia de l'AVE i la termosolar; a l'oest, la fàbrica d'oleàcies, i al sud, una macrogranja, l'autopista, una plantada intensiva de fruiters i un nou parc solar. Els dos darrers, propietat d'un important grup agroindustrial de Mollerussa.
Aquest nou parc solar requereix la instal·lació d'una línia d'evacuació que creua pel mig de la serra i ha omplert la partida de torres elèctriques. Tan sols hi manquen uns quants aerogeneradors al capdamunt per tenir-hi el pack complet. Si això no fos poc, en episodis de contaminació l'acumulació de partícules es fa ben visible amb una capa grisosa situada sobre la vila de Juneda. Igualment, el fum i la pudor generada a la fàbrica d'oleàcies es veu i es respira durant els mesos d'hivern.
El senyor Solé, mestre d'escola i autor del llibre “Juneda i el seu terme”, jugava amb el mot compost d'aquest topònim i deia que si volem contemplar el paisatge, hem de mirar avall en totes les direccions. D'aquest gaudí de les vistes, poc o res en queda, igual que de l'escultura de Sant Jordi que coronava el puig de l'Àguila.