La política és l'art de lo possible. De fer possible allò que hom entén per necessari. I aquest objectiu no és el mateix per a tothom. Per això, en democràcia, hi ha diferents maneres de veure i entendre el que ens convé a nivell personal i col·lectiu i són els partits polítics qui expressen la pluralitat de la societat, manifestada mitjançant eleccions lliures i periòdiques.

En cada etapa històrica, les societats es plantegen objectius que susciten controvèrsia, però que a la llarga s'imposen. Durant la transició ho fou la recuperació de la democràcia, les llibertats i l'autogovern. Més endavant la integració europea, el sanejament econòmic, la fiscalitat progressiva, la reconversió industrial i la consolidació de l'estat del benestar. Des de fa uns anys, les polítiques per la igualtat i la cohesió social, la lluita contra els efectes del canvi climàtic, les reformes del mercat de treball, la generalització de les polítiques socials, la transformació digital, la descentralització política amb més autogovern i millor finançament per a les administracions locals i autonòmiques, et…

A Catalunya, avui, el gran repte és retornar al terreny de la política les discrepàncies que els catalans tenim respecte al nostre futur col·lectiu.  Aquestes diferents posicions sempre hi han estat i, segons el moment o circumstàncies, han tingut més o menys suport. No se'ns escapa que el procés, amb les decisions unilaterals adoptades per una part dels partits i les reaccions adoptades en contra, en els àmbits polític i judicial, han comportat una profunda clivella en la societat catalana i espanyola, que és un imperatiu polític i moral tancar com més aviat millor, si volem continuar avançant sense mirar contínuament el retrovisor. I fer-ho sense que ningú hagi de renunciar a les seves idees ni a cap dels seus objectius; reconeixent que són diferents, però acceptant que els mecanismes per assolir-los es realitzaran en el marc de les normes que entre tots ens fixem.

Aquests reptes, hi ha dos maneres d'afrontar-los. Des d'una posició conservadora o una altra de progrés. Després hi ha múltiples matisos, concretats en diverses opcions polítiques, que es poden incloure en un o altre d'aquests blocs.
Les passades eleccions del 23 de juliol ho van deixar clar. Es tractava, i així es va manifestar durant la campanya, de continuar en la direcció de progrés i cohesió social i territorial empresa durant la passada legislatura o retornar a les polítiques que en el passat recent va aplicar la dreta en el nostre país. Els resultats van mostrar la pluralitat de la nostra societat, sense majories clares, però amb l'evidència que la proposta de la dreta i de Vox, no comptava amb el suport que ells esperaven. I amb aquests vímets s'havia de construir un govern estable per al nostre país.
El Partit Popular ho va intentar i, malgrat el suport de Vox, no ho va aconseguir. El Partit Socialista, després d'una negociació llarga i complexa, ha estat capaç de reunir una majoria de diputats suficients per guanyar la investidura i conformar govern.

A la dreta política, mediàtica i econòmica això no li ha agradat, com ha succeït sempre que els socialistes arribaven al govern de qualsevol àmbit de l'administració. Aquesta vegada, animats per una onada ultraconservadora que guanya terreny en diferents països, ho ha fet amb més virulència que mai, focalitzant els atacs, de manera falsa i barroera, en els pactes i acords aconseguits amb els partits nacionalistes bascos i catalans.

No reconeixen que ells també ho van intentar i que no van estar capaços d'aconseguir-ho. La dependència del PP de les polítiques de Vox generen temor i rebuig en molts ciutadans i partits polítics que no volen perdre els avenços socials, econòmics i polítics aconseguits durant els governs progressistes. La majoria parlamentària aconseguida per Pedro Sánchez cal llegir-la, també, en aquesta clau.

Certament que els pactes es fan entre forces diferents que, en funció del moment i les circumstàncies, es proposen fites temporals coincidents i, si aquests són necessaris per formar govern, cal fer de la necessitat virtut. Tots els qui dialoguen han d'estar disposats a comprendre les raons dels altres, a modificar criteris i a acceptar renúncies, cercant les coincidències que permetin assolir els objectius comuns. Estic convençut que el nou govern afrontarà amb serietat i rigor els compromisos adquirits i que tots els grups actuaran amb la mateixa responsabilitat.  Si ho aconseguim, serà el país qui en sortirà guanyant.