Com a resposta al malestar del sector agrari algunes veus, de manera equivocada, s'han apressat a donar la culpa a la UE de la seva situació. Com que les mobilitzacions agràries s'han produït en diversos països de la UE, es podia entendre que, si l'onada de protestes era general a Europa, qui tenia la responsabilitat d'aquesta conjuntura eren els governs comunitaris. Certament, a cada país s'hi afegien reivindicacions locals en funció de problemes concrets, però, sobretot en alguns llocs, s'ha fet patent una queixa generalitzada a la política agrària comuna, a l'excessiva burocràcia que comporta la gestió de les ajudes, a les propostes restrictives en l'ús de fitosanitaris, herbicides i fertilitzants, als acords comercials i al poc control en les importacions d'aliments de països tercers i al temor que genera l'aplicació de l'Agenda 2030.
Sense deixar de preocupar-me les qüestions que afecten la pagesia de casa nostra i que s'han de resoldre per les administracions competents; com la gestió de la sequera, la política de regadius, les plagues de conills, el control de la cadena alimentària, el suport a les cooperatives i joves pagesos, la política fiscal o la millora dels serveis en el món rural, etc., voldria trencar una llança a favor de la Unió Europea, perquè si hi ha un sector econòmic i social i qui li interessa que surti bé el projecte europeu, és a l'agroalimentari.
És veritat que les institucions europees s'han comportat amb un cert despotisme il·lustrat respecte a aquest sector: "tot per l'agricultura, sense comptar amb els pagesos i ramaders". Ha faltat diàleg, informació i empatia. El gruix de la nostra societat pensa, erròniament, que els pagesos i ramaders són els beneficiaris dels milers de milions d'euros de la PAC, quan en realitat ho són tots els consumidors europeus, que disposen de productes alimentaris de gran qualitat a un preu relativament barat.
Per això han primat en les decisions de Brussel·les, tot i la seva importància, els interessos geoestratègics, economicistes i ambientals, pensant que el copiós pressupost de la PAC ajudaria a mitigar els danys col·laterals d'aquesta política i que el sector, tan divers en tot: clima, produccions i dimensió de les explotacions, no hi donaria una resposta unànime. De fet, durant molts anys, les reivindicacions agràries tenien un caràcter nacional i no ha estat fins aquestes darreres que han agafat una dimensió europea.
La PAC ha tingut diferents objectius al llarg dels 60 anys que està en vigor. D'un primer moment més productivista, amb el suport a l'agricultura i ramaderia intensives, ja es tractava de garantir l'alimentació a Europa després de la II Guerra Mundial, s'ha passat a un model centrat en la qualitat dels productes, en la protecció del medi ambient i la limitació de determinats conreus. Les ajudes també han canviat d'objectiu. Disminueix el suport directe a les rendes i augmenten les vinculades a determinades pràctiques de conreu, a programes de millora de la qualitat, de comercialització o de desenvolupament rural i, a poc a poc, es tendeix a donar-les a pagesos directes i joves, posant topalls per dalt i per baix, de manera que es puguin concentrar en aquells qui realment les necessiten.
D'altra banda, els efectes de la liberalització del comerç mundial i la pertinença a un mercat únic europeu, que alguns nostàlgics de l'autarquia critiquen, han estat positius pel sector. La UE és el primer exportador mundial de productes agroalimentaris i, tot i que és un gran importador, té una balança comercial positiva de 60.000 M d'euros. Espanya, també. La balança exterior agroalimentària és positiva en més de 12.000 M d'euros. Per tant, cal anar molt amb compte en proposar un retorn al proteccionisme. Una altra cosa és l'exigència del compliment d'unes normes sanitàries i socials similars per aquestes importacions, però posar-hi traves i aranzels, seria disparar-nos un tret al peu.
La Unió Europea, amb les seves mancances, ha estat i és un projecte d'èxit que necessitem millorar, però mantenir. Fora d'aquest marc segur que estaríem pitjor.