Deia Carles Riba, estrafent-ne els versos, que el que fou necessari i bastava és que uns homes sentissin com no hi ha fast més dolç que ésser i gustar-se un mateix, que simplement sabessin que no hi ha inútil cap esperit si creix lliure en la seva virtut. I lliure en la seva virtut és que fou Víctor Torres -ara que farà tretze anys que ens va deixar- tot al llarg de la seva vida, dedicada a voler-se servidor fidel i constant al país des d'ERC, partit del qual en fou membre fundador. Testimoni d'excepció dels fets històrics de la darrera centúria, són seves, en la seva literalitat, les paraules que verbalitzen el sentiment que li va provocar la República: "Una gran il·lusió i, alhora, una gran frustració". Secretari del president Irla a l'exili, recuperades les institucions democràtiques col·laborà amb el president Tarradellas i fou diputat al Parlament i senador a Madrid. 

Víctor Torres va creure en la política per convenciment ideològic, i amb voluntat de servei lluitava per la justícia social i per la llibertat nacional, i ho va fer, sempre, des d'uns valors que eren ben seus: l'honestedat, la paraula donada, la veritat, el respecte i la prudència. Culte, orador brillant, de conversa amable, home d'una intel·ligència singularment aguda, sabia fer-se, sempre, agradable a tothom. I en tot aquest seu periple vital va comptar amb la Raymonde, una catalana que parlava català del nord i a la qual ell s'adreçava amb el mateix accent, que no era del que servia per recitar poemes d'en Màrius, el germà poeta, del qual en els darrers anys remarcava, amb una emoció no gens continguda, que era com si el redescobrís.

I si se'm permet de remetre'm al record personal que tinc de la clausura de l'Any Màrius Torres a l'Auditori Enric Granados de Lleida, no puc oblidar com em va commoure quan en la seva intervenció va dir que semblava com si als seus 96 anys, i ja retirat de la brega política i en la tranquil·litat del seu descans d'home d'acció, entengués de nou, amb més profunditat encara si calia, la gran dimensió espiritual dels poemes del germà. Aquest era Víctor Torres Perenya, un home profundament arrelat en els seus, els Torres i els Perenya; amic dels amics, de Niço Casañas i de Josep Vallverdú, a través del qual el veig conèixer i tractar, i fidel a l'embat nacional de molts segles.