Etiquetar la darrera acció del president Carles Puigdemont com un estirabot, una pallassada o una pantomima és habitual en determinat estereotip català i votant d'esquerres. La realitat és que aquest estereotip català votant d'esquerres és més de dretes que una jaqueta sense mànigues. En ser d'esquerres hi ha intrínsec un valor d'una radicalitat extrema. La paradoxa és que el president Puigdemont hauria pogut ser la segona part d'aquell militar espanyol de les Garrigues que va acabar liderant el "Somni republicà" autèntic. Darrere hi havia tot un projecte, immens, humanista, radical. Des del president Tarradellas (quin altre farsant), Catalunya només ha tingut dos projectes polítics, agradin o no: el del president Pujol i el del president Maragall.

I no parlem dels Mossos, amb el conseller Elena al capdavant d'interior (un personatge que s'arrossega des d'Esquerra Unida i Alternativa, un partit insignificant i parasindicalista) i Eduard Sallent, que va ser líder de l'FNEC, sindicat independentista majoritari en l'entorn universitari. Que lluny queda el 34 quan el cos dels Mossos d'Esquadra va sortir a defensar, en bloc, l'Estat (federal) que havia proclamat Companys, enfrontant-se a les files de l'exèrcit de la república espanyola (recordeu: temeu més una tricolor que una bandera monàrquica). 

Es titlla l'acte de Puigdemont de pallassada. Però és ell l'únic que ha plantat cara a l'innombrable jutge Llarena i a tot un Estat (de merda). L'únic que s'atreveix a desafiar lleis injustes. Que manté viu el somni. L'esperança. En resum, estimat català (catalana) votant d'esquerres: sàpigues que el president Puigdemont és més d'esquerres que tu.