Per a un polític res necessita menys esforç que fer-se l'emprenyat, però per transmetre als ciutadans qualsevol tempesta de greuges li cal simplificar els arguments i sobretot disposar d'un púlpit de confiança des d'on fer la prèdica, ja sabeu que per a això és indispensable que també siguin de la mateixa corda el capitost de la tele i el director d'un diari de bona tirada. Potser és un mal necessari pel fet que altres mitjans de comunicació s'ho passaran d'allò més bé reestructurant la realitat mentre busquen nous molins de vent per combatre, ben segurs que aviat pujaran al seu carro un seguici de personatges públics d'aquells que dominen l'art de teatralitzar la ximpleria, petites celebritats que es guanyarien un bon sobresou com a inventors de frases carrinclones per il·lustrar tasses de cafè.
La gent corrent, és a dir, els que paguem els increments dels preus, impostos de tota mena i alguna multa de tant en tant, necessitem percebre més responsabilitat en els governants, menys ocurrències i menys alegries en la forma que administren els diners i vetllen per la nostra seguretat. He recordat una frase de l'escriptor i polític Antonio Cánovas: "La política és l'art d'aplicar en cada època la part de l'ideal que les circumstàncies fan possible." De veritat que no cal canviar res? La pasqua és llarga i queda poc ciri... tenim paciència guardada i callem, però hi ha moltes classes de silenci: el percentatge de votants majors de 65 anys s'atansa al 40%, no cal fer gaires números per deduir que podem ser decisius. Ara per ara crec que estaríem tots d'acord que cap decisió pot trepitjar la primera línia vermella: malbaratar el futur dels nostres nets.
Sense dir res per no ofendre ningú, massa vegades ens empassem el menyspreu als nostres costums i als nostres valors. Seguim una processó de torxes guiada per l'absència de reflexions. Durant anys hem treballat en una societat que ha prosperat, allò que vam començar de joves ha donat llum: escoles, sanitat, carreteres... potser per aquest motiu no ens agraden absolutament gens els marxants de la política que van amb ciris trencats esperant un càrrec ben pagat sense més mèrits que la seva obediència.
Mireu, la garantia certa de no perdre un tren és haver perdut l'anterior. Els que ara som padrins també ens hem equivocat, això sí, amb una certa dignitat: tants i tants que teníem per homes plens de raó no han sabut millorar la nostra vida, fins i tot sembla que alguns encara ens volguessin seduir cantant cançons escolars d'aquelles de picar de mans... sense guanyar-se el respecte dels ciutadans van despullats.
En aparença tot està canviant sense gaire racionalitat, veiem vilatans que viuen en un context d'indiferència, fins i tot sembla que els agradi la utilitat del que és inútil. Diuen que hi ha coses que no es poden perdonar i, si Déu les perdona... ja s'ho farà. Els de la nostra quinta, humils treballadors de la vinya del senyor, també experimentem el que els enòlegs anomenen "la part dels àngels", és a dir, la proporció que es perd durant el període d'envelliment dels vins i licors. Però a nosaltres, dit amb un cert sarcasme, ens mortifica més la "part del dimoni" per causa d'aquells coneguts i saludats que no saben perdre el temps sols i necessiten d'altres per omplir la seva estona atabalant-nos amb salmòdies, intencions i vivències.
En aquesta etapa de muntanya en la qual encara pedalem, el vent a favor ens vindrà de l'estudi, la formació i la cultura. La gent d'aquest país desitgem els ideals ben a prop, però sospito que l'anhel que satisfà una majoria indolent és estar entretinguts... passen, passem, de l'esperança a la resignació com un Pierrot amb la llàgrima pintada.
Confio que mai no sigui necessari, però, per si fos el cas, estem preparats per tornar a ser joves. Se'ns està acabant la cera però no la llum. Vosaltres, dirigents i assessors, escolteu la gent gran... potser no sabríem dir què s'ha de fer... però sí que s'ha d'evitar.