Després de vint-i-cinc anys exercint com a docent al Josep Lladonosa de Lleida, he decidit tancar el cercle i incorporar-me a la meva plaça definitiva a l'INS Josep Vallverdú de les Borges. Una destinació atorgada des de feia una bona colla d'anys però que per diferents motius no l'havia ocupada. 
Ara era el millor moment de recuperar els orígens. De retrobar-me amb l'edifici on vaig estudiar la postobligatòria, aleshores el famós BUP i COU, i tornar uns quants anys després, més de quaranta, a creuar aquella porta principal per entrar en aquell edifici ple de records, que durant tot aquest temps havien estat somorts en algun calaix de la meva ment. 

A poc a poc m'hi vaig tornant a familiaritzar, alhora que reviuen aquells pensaments de l'època d'estudiant. Les aules, la biblioteca, la sala d'actes, els laboratoris, la secretaria..., tot al mateix lloc. Amb la vella guàrdia de companys de l'antic batxillerat, avui profes, comencem a parlar, no sé si dir-ho així, de velles relíquies quan vam començar el 1r de BUP per allà el 1982. La Sílvia Mateus, el Frederic Barberà, l'Esther Piñol, la Marina Garsaball (ella estudiant d'FP i actualment administrativa del centre) i, especialment l'Alexandre Farran. Tots vam coincidir llavors com alumnes i ara com a profes, juntament, amb el Xavi, l'incombustible, conserge, ja, d'aleshores. Tot més o menys igual, potser el canvi més cridaner per a mi, el pati de davant de l'edifici que no hi era. Jugàvem a la pista de futbol sala del darrere, ara pràcticament en desús i amb el mateix terra rugós de l'època, cada cop més clivellat pel pas del temps. No hi juga ningú, no m'estranya. Les "rascades" eren de campionat, pantalons trencats, genolls pelats... Quins partits fèiem amb els d'FP!, semblava que ens hi anés la vida. Algun campionat hi vaig guanyar.

Encara ens va fer classes el Josep Vallverdú, crec que dos cursos abans de deixar l'INS i, posteriorment, posar-li el seu nom com a merescut homenatge i reconeixement. Anteriorment era simplement, "Instituto de Bachillerato mixto Les Borges Blanques". 

A banda de les inacabables converses a l'hora del pati amb el Ton, el Majà i l'Àlex, sobre quin era el millor grup d'aleshores, que si els AC/DC, que si Supertramp, que si els Dire Straits que si..., una de les coses que em va marcar més d'aquell periple estudiantil fou l'organització de la Setmana Cultural. Les classes es paraven i s'organitzaven tota mena d'activitats amb relació a aquest àmbit, crec que avui seria impensable preparar-les, tant en la manera com en la filosofia. Sessions de cinema amb pel·lícules com Novecento, Johnny cogió su fusil o The Wall a la desapareguda sala Victòria; actuacions teatrals a la recordada Sala Rio o xerrades a la sala d'actes de l'institut sobre psicologia, drogues o la que més em recorda, "la història del Rock dels últims 40 anys"..., i fins i tot miniconcerts, perquè no dir-ho, una mica improvisats, per part d'alguns alumnes.

La tipologia de l'alumnat era una altra, però la del professorat d'aquella època també. Sens dubte, amb molta més llibertat de càtedra i no tan lligat a plans educatius, competències, situacions  d'aprenentatge..., l'ESO va fer molt mal. Recordo que a castellà, per exemple, analitzàvem cançons de Radio Futura, Golpes Bajos o La Mode. M'he de refregar els ulls quan hi penso. Gràcies a aquells profes, estic segur que van sortir moltes vocacions posteriors, malgrat que en aquell moment no hi penséssim. La meva per exemple. La de futur historiador té els seus inicis a l'institut i amb el Josep Toll. Dur, seriós, contundent, amb el bigoti ja imposava, i què dir de la seva primera frase implacable del primer dia: "Aquí les bromes les faig jo!"
Les arrels, que sempre hi són, ara, ens han tornat a unir.