Dinou del deu del vint-i-quatre. Ja fa set anys dels fets d'octubre del dos mil disset i es podria dir que res no ha canviat. Els de sempre s'han canviat els papers pel que fa a la cadira que ocupen, al Parlament hi ha nazis, i el foc que a Urquinaona s'atiava amb llambordes i bales de goma es va anar convertint en brases per, després, deixar un subtil rastre de cendra i sutge que va acabar desapaeixent entre una gran fumerada als despatxos públics.

Una cosa "bona" del procés és que hi va haver una generació que va veure com les seves àvies eren apallissades per quatre energúmens amb les pupil·les dilatades i es va polititzar fent prevaldre els seus drets -si és que som suficientment maquiavèl·lics per veure la part bona de rebre una pallissa intergeneracional a càrrec de la policia nacional. És una llàstima que la classe política fos l'encarregada de gestionar el residu de cendres dels contenidors cremats construint noves plantes de reciclatge on llençar-les sense cap mirament.

Diuen que el desencís arran del reciclatge esmentat ha provocat que aquesta mateixa generació faci vídeos al TikTok sobre criptomonedes, viure a Andorra i màrqueting digital; però no ens oblidem que es tracta de la mateixa generació que duu a terme iniciatives com la Coordinadora Coloma Seró, a les Garrigues; la manifestació davant l'Antiga Massana a Barcelona o com la identificació a Girona de la Maria Isern Torres. Al final només ens queda la memòria (i a ells, la por).