En les passades eleccions municipals a les Garrigues, les formacions d'extrema dreta Aliança Catalana i Vox van obtenir un resultat inesperat, amb quasi un 11% dels vots (912 vots). Per comprendre aquest fenomen local, examinarem la tendència global de les classes populars a votar partits d'extrema dreta. Per quina raó les classes populars, que tenen poc a guanyar i molt a perdre, especialment en l'àmbit econòmic, voten partits d'extrema dreta que, en molts casos, van en contra dels seus propis interessos?
L'economia, lluny de ser neutral, oculta una dimensió moral que determina qui guanya i qui perd. Sovint es presenta el vot com una decisió irracional si no es basa en criteris econòmics. No obstant això, la motivació humana és més profunda: busquem el reconeixement social per construir la nostra autoestima. L'economia moderna, amb el seu llenguatge matemàtic, amaga la seva pròpia noció de justícia, presentant un model de distribució de béns com a neutral i únic, quan en realitat perpetua desigualtats.
El nostre comportament està fonamentalment motivat per la necessitat de reconeixement social de la nostra dignitat i singularitat. La creixent massa d'oblidats i humiliats sent una ràbia i un ressentiment que no pot expressar ni canalitzar, i acaba vivint la seva humiliació com a culpa individual. La dominació social més efectiva no prové de la violència, sinó de la interiorització de la inferioritat per part dels oprimits, que arriben a creure que la seva pobresa és culpa seva.
L'extrema dreta utilitza un discurs d'emancipació individual, basat en la meritocràcia, per justificar les desigualtats. Aquest discurs amaga les veritables causes de l'empobriment general i el consegüent ressentiment social.
Paradoxalment, els més pobres són els qui més creuen en la meritocràcia, malgrat ser-ne les principals víctimes. En resum, la falsa promesa de la meritocràcia serveix com a eina per desviar la ira dels empobrits cap a objectius erronis, perpetuant així l'estructura de poder existent. En culpar la víctima, el poder esdevé invisible i així quan la indignació contra la injustícia no troba sortida, la ira es redirigeix cap als més febles i indefensos: immigrants, dones, minories ètniques o la comunitat LGTB+.
La necessitat humana de trobar sentit a la vida és tan imperiosa que, en absència d'un sentit veritable, qualsevol idea, per absurda que sigui, pot ser acceptada com a certa. Aquest fenomen sembla ser especialment evident en el primer quart del segle XXI, on la recerca de sentit pot conduir a la justificació de la discriminació i la violència contra els més vulnerables.