Qualsevol procés de normalització lingüística és eminentment polític. I el procés de normalització lingüística en l'àmbit dels Països Catalans travessa uns moments especialment crítics perquè es van fent cada cop més palesos els neguits seriosos sobre el futur de la llengua catalana, a les Balears, al País Valencià i la Franja, sobretot, però també en aquestes nostres comarques, i a la Catalunya Nord. No ens enganyem: hi ha una tendència a obviar reflexions dirigides a aclarir en què consisteix la realitat que s'afronta i què ha de ser allò imprescindible, altrament es manipula la consciència col·lectiva i es condueix a la confusió i un acaba essent incapaç de delimitar els problemes i, consegüentment, estranyant-se'n progressivament i perillosament.
Què vol dir això? Doncs que la nostra identitat es ressent d'inconcrecions. Per exemple, ens sabem nació, però administrativament som una comunitat autònoma més entre disset. Això ens obliga, als catalans, a viure en la paradoxa. I hem de dir prou, i activar-lo políticament, aquest prou. La normalització lingüística s'explica a través d'interpretacions variades i no sempre harmòniques ni conciliables.
També lingüísticament, ens trobem en una etapa en què la consideració de la realitat sencera s'haurà d'analitzar des de l'òptica de la nova Europa, però des de Catalunya ens hi adrecem de la mà d'una política conduïda pel govern espanyol, que cada dia es mostra menys entusiasta de les realitats diferenciades amb què compta. Per això ara més que mai cal que Europa reconegui cada peça del mosaic que formem tots els pobles, perquè avançar en el progrés vol dir créixer especialment en la solidaritat entre uns i altres, en la capacitat de respecte, de comprensió i de tolerància mútues, en la capacitat de viure en llibertat. Una altra cosa és malversar temps i esforços i exercir prepotència en el domini dels poderosos damunt dels desposseïts. Els catalans volem passar de nació a Estat i amb una llengua sense cap altra d'hegemònica per raons de prepotència administrativa. Aquesta voluntat hem de fer que porti implícita la urgència, ara ja sí, de ser encomanada. Des d'aquests nostres verals garriguencs, també.