Hi ha mirades que queden sempre a la superfície de les coses. N'hi ha d'altres, però, que són capaces de penetrar les capes més dures de la realitat. La diferència entre les dues, gosaria dir, es troba en el com. Una mirada que esguarda amb tendresa no només hi veu, sinó que sosté, acull i reconeix. És una mirada que no jutja, que no consumeix, que no exigeix, com si et digués: "Ets aquí i això ja em val." Però, on és aquesta mirada avui?

Vivim un temps estrany. Mai no havíem tingut tant, mai no havíem acumulat tanta informació, mai no havíem estat tan connectats. I, tanmateix, hi ha una mena de nàusea, una fatiga existencial, un cansament de tot. Com si el pes del món s'hagués tornat insuportable perquè ho volem veure i abastar tot, però ho fem sense vertadera atenció. Sartre parlava d'aquesta nàusea com la consciència dolorosa del buit, però potser el que experimentem avui no és només buit, sinó també una saturació que ens impedeix recordar allò essencial.

La tendresa és, potser, la gran oblidada del nostre temps. No la tendresa ensucrada, sentimental o efímera, sinó aquella que es manifesta en la manera com mirem, com toquem, com esperem. Simone Weil deia que l'atenció pura és la forma més alta d'amor. La tendresa veritable és això: una atenció plena, una presència que no vol res per a ella mateixa. Però, en un món d'estímuls constants, qui té paciència per esperar que la veritat de l'altre es reveli sense forçar-la?

Hi ha qui diu que vivim un canvi de civilització, que estem en un final d'era. Potser és cert. Potser estem creuant un desert sense adonar-nos-en. I, en aquest desert, només una cosa ens pot salvar: recuperar la capacitat d'esguardar amb tendresa. Mirar i deixar-se mirar. No passar de llarg. No fugir. No oblidar que l'altre existeix.
La Quaresma, si té algun sentit avui, potser és aquest: un temps per desfer-nos de la saturació, per recuperar la fam d'allò que hem oblidat. Per deixar que una mirada, inesperada i silenciosa, ens redescobreixi.