El Bibliobús, a Sarroca, para un dimarts al mes. I no hi puc anar, perquè, a aquella hora, em toca piscina. I em sap greu no retrobar el Jordi i la Carme i remenar les novetats cinematogràfiques, i demanar poesia o assaig, i pidolar que no em sancionin perquè no torno els préstecs a l'hora. Per tant, he de valorar on em va bé, pujar al Bibliobús. He anat a Maials, a Llardecans, a Alcanó, a Sunyer i fins i tot a Bovera. Poc abans d'acabar l'any, vaig anar a Aspa. Com que les carreteres garriguenques fan pena, vaig considerar quina ruta faria. De les Borges a Aspa, podia passar per Castelldans i Mas de Melons. Però no m'hi vaig atrevir, perquè si tenia algun encontre, enmig del quasi no-res, a veure qui em rescatava.

Podia anar fins al Cogul. I fins a Aspa, un cop de pedra. Però no ho vaig ni considerar. La primera i última vegada que hi vaig passar, repartia el SomGarrigues! I no em van quedar ganes de tornar-hi, a aquelles corbes tan embolicades.
Per tant, de les Borges a Aspa, vaig passar per l'únic tram potable: Castelldans, Puigverd, Artesa i finalment Aspa. 
Vaig xerrar amb la Carme i el Jordi, ens vam desitjar un bon any i me'n vaig tornar al cotxe, carregat d'històries de paper i fotogrames. Era el moment de la veritat: per on tornava? Vaig tirar pel camí que coneixia més: cap a Alfés.
L'última vegada que vaig anar d'Aspa a Alfés, venia d'un sopar, m'acompanyava el Sisco Ribes i vaig conduir una estona darrere un senglar. O sigui, que no les tenia totes. 

Però no em va sortir cap animal. Va ser pitjor. Perquè, en la poca distància que hi ha entre Aspa i Alfés, vaig trobar tants clots, tants cràters, que més m'hauria valgut conduir pel mig dels bancals. Em vaig sentir insultat. La via era un drama. Què passava, allí? Com que no hi havia prou vots en joc, s'havia de deixar tot erm? En l'últim ple de l'any passat, la Diputació de Lleida va acordar que arreglaria 200 quilòmetres de pistes municipals, entre elles, la que va d'Aspa a Alfés. Serà  veritat, aquesta vegada?