Durant la presentació a l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Bestiolari, el darrer llibre de Josep Vallverdú, l’autor de Ponent em deia que a ell li passava justament el contrari del que resa la coneguda dita: “que el llegir no et faci perdre l’escriure”. A mi, em deia, l’escriure sempre m’ha fet perdre el llegir.

Certament, a la gent que ens agrada escriure, que ha arribat un punt de la nostra vida que no se sap ben bé si vivim per escriure o escrivim per anar vivint, ens passa que, tot i tenir una bona biblioteca al darrere, la passió per l’escriptura ens resta temps per a la lectura. Llegir i escriure, dues passions que, en l’ànima de qualsevol lletraferit, juguen un paper fonamental en la seva creació literària. La lectura també és observació d’allò que escriuen els altres, de saber del seus esguards, de quines aigües beuen i quines han estat les fonts d’inspiració. Josep Pla va deixar escrit que un escriptor, per arribar a ser un bon escriptor, havia de ser molt tafaner, que havia de regirar els calaixos de la memòria, que s’havia de tafanejar darrere de les finestres, amagats darrere les portes, escoltar converses i llegir les expressions de les cares, les arrugues de la pell dels altres. Tot, absolutament tot, està al carrer, al paisatge, entre la gent. Les històries més inversemblants. Tragèdies, actes de comicitat, revenges, amors inconfessables, odis ancestrals, tot està a tocar de la mà, només cal saber interpretar-ho amb la màgia d’una ploma i un full en blanc... o la pantalla i el teclat d’un ordinador. Som i escrivim allò que vivim o que hem viscut, o que creiem haver viscut o sentit. És talment això el que sento quan, per exemple, llegeixo i rellegeixo Jesús Montcada o Maria Barbal.

Tot just quan s’acaben de celebrar els vint-i-cinc anys de la publicació de Pedra de Tartera, la literatura del Pallars ha pujat al teatre. El proppassat 26 de gener vaig tenir l’oportunitat de gaudir, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, de l’estrena de l’adaptació teatral de l’obra més emblemàtica de la Maria Barbal. Una hora i tres quarts per poder gaudir d’un bon text dramàtic, magníficament interpretat per un bon planter d’actors i actrius de casa nostra.

Allí, asseguda entre el públic, gaudint de l’adaptació teatral de Marc Rosich, vaig tornar a certificar que els escriptors som creadors d’un imaginari que ens envolta. Durant uns segons, només uns segons, vaig tancar els ulls i la màgia de l’univers de l’escriptora Maria Barbal em va fer viatjar fins al bell mig de les muntanyes pallareses: l’olor dels pastius, els colors dels prats de dall, els pics amb barret de núvols que amaguen pluja segura, el dring dels esquellots de les vaques i el ramat de corders que pentinen l’herba que puja per les carenes.