De nens, ens van donar les regles del joc en codi Morse: un cop de vista aquí, un somriure fals allà, aquella manera de callar que vol dir "estic d'acord" quan en realitat estàs traçant plans de fugida. Vam aprendre que la societat és un gran teatre de l'absurd, on l'únic pecat veritable és deixar veure les costures de la disfressa. L'actor que portem dins no neix -es construeix a cops d'observació i vergonya, com una escultura feta de tot allò que hem vist i mai no ens hem atrevit a ser.

Els professionals de la mentida -els actors de veritat- ens mostren el joc des de dins. Ells saben el que nosaltres només intuïm: que no hi ha cap nucli autèntic a descobrir, cap essència sagrada. Només hi ha superfícies i més superfícies, màscares penjades en filferros invisibles. El seu art no consisteix a "sentir" sinó a saber fingir que sents, amb una convicció tan perfecta que fins i tot tu t'ho creus.

I aquí rau la gran broma: quan un actor plora en escena, tothom aplaudeix la seva "veracitat". Però quan el teu veí plora al funeral del seu pare, tothom s'esverarà si les llàgrimes no venen a l'hora exacta, amb la intensitat esperada. La vida demanda una actuació més exigent que el teatre: aquí no hi ha assajos, no hi ha quatres parets, i el públic és tan actor com tu -tots observant-nos mútuament, tots jutjant-nos, tots esperant que mantinguem la farsa.

Al final del dia, quan et treus el maquillatge davant del mirall, no et trobaràs cap "tu" autèntic esperant-te. Només hi haurà una altra màscara, una de més fina, que has après a portar tan bé que ja no la sents. I potser això és el que vol dir ser humà: no pas deixar d'actuar, sinó arribar a fer-ho amb tanta gràcia que fins i tot tu et deixis enganyar. L'únic consol? Que tots som còmplices d'aquest gran engany. I que, de tant en tant, algú s'equivoca en el guió -i en aquell instant de caiguda de la màscara, entre el pànic i el riure nerviós, entreveiem la veritable naturalesa del joc.