En aquests dies de sol ardent, quan la terra es crema i les oliveres semblen aguantar el respir, em fixo en els petits detalls que passen desapercebuts. Una fila de formigues travessa el camí de pols, portant amb elles els últims grans de blat que han trobat sota les pedres. No saben que el temps està canviant, ni que els humans parlen de sequera i canvi climàtic. Elles segueixen el seu ritme, el mateix que duen fent des que el món és món.

I jo em pregunto: què hem perdut pel camí? Abans, la gent sabia llegir els núvols, els vents, el cant dels ocells al matí. Ara mirem el mòbil i discutim prediccions que mai encerten. Els avis deien: "Quan el cel es posa roig al vespre, bon temps ve". I no fallava. Però qui ho recorda avui?

A les Garrigues, encara hi ha qui parla amb els arbres com si fossin veïns. Qui escolta el xiuxiueig de les fulles i hi troba respostes. Potser per això ens estranya tant quan els de fora ens diuen que el nostre territori és pobre, sec, sense atractiu. Ells no veuen el que nosaltres sabem: que aquí s'amaga la saviesa dels qui van aprendre a viure amb poc, i a estimar el que tenen.

Fins aquí, què us ha semblat l'article? Per al meu gust, massa romàntic i planyívol, i massa centrat en el tòpic del temps que no torna. I l'altra pregunta: ha colat? No crec que sigui gaire del meu estil, però vaja, si hom està amb la guàrdia abaixada, obvia aquests "avis" tan oriental i també obvia la frase feta del cel roig (que ves a saber d'on surt), potser podria passar, no?

La primera part d'aquest text és el resultat de demanar-li a Deepseek «un article a l'estil dels que fa Isaac Beà al SomGarrigues». Deepseek, hi ha acabat afegint: «amb la seva mirada contemplativa i arrelada al territori», a més a més del títol. Més endavant ja discutirem la licitud de tot plegat. Bon estiu a tothom.