Aquest estiu hem patit a Cervià dos tancaments significatius al poble. El forn i el quiosc.
Em resulta inevitable pensar quant temps li queda a la resta de serveis; si n'hi ha per molts anys, o si estem entrant en un compte enrere del que encara no en som conscients.
Que tanqui un establiment al poble, no és només un negoci que mor: és una part del cor del poble que d'alguna forma deixa de bategar, és una llum que s'apaga darrere d'un vidre i que passa a ser un mur silenciós. Ja no existeix aquell punt de trobada entre veïns, i la rutina d'anar a buscar el diari cada matí no és la mateixa.
Cada persiana que s'abaixa és una arruga nova a la pell d'una terra que s'esllangueix.
I així se'ns mor la comarca, a poc a poc, amb trens que ja no paren, amb serveis que marxen cap a les ciutats, amb feines que només existeixen lluny d'aquí i se'ns condemna inevitablement a escollir entre marxar o resistir en silenci.
Però ja no serveix un discurs emocional per als pobles veïns que han tancat les portes d'una escola, i que entenen perfectament que el futur és limitat o, si més no, costerut.
Aquesta agonia no és inevitable: és el fruit d'anys de decisions que han girat l'esquena a la ruralitat. El resultat de discursos que se'ns ha venut sobre que el progrés és sinònim de grans empreses, i que emprendre en una localitat petita és pràcticament un suïcidi (i aplaudeixo a qui s'hi arrisca).
Necessitem inversions reals, infraestructures dignes, connexió ràpida i oportunitats que ens permetin viure-hi sense renúncies. Amb lo mínim, potser. Però amb uns mínims. I així fer que les places tornin a ser la veu dels pobles i no un espai que fa eco.
No és demanar caritat, sinó reclamar la justícia que mereixem com a territori. Que es bolquin des de dalt i facilitin la supervivència d'allò que en diuen "comerç local" i del qual tant se n'omplen la boca.
Perquè qui deixa morir un poble està matant una part de país.
I un poble mort és una memòria col·lectiva que s'esborra sense retorn.