Nascut al Vilosell el 1877, Rossend Llurba Tost va ser un d'aquells homes -i dones- que van convertir el Paral·lel barceloní en una avinguda dedicada als espectacles populars, massius, i que van tenir èxits extraordinaris. La gran època del Paral·lel va ser la d'uns trenta o trenta-cinc anys que van des dels començaments del segle XX i la fi de la guerra civil. Precisament van coincidir amb el temps que Llurba es va fer un prestigi, modest si voleu, però sòlid, indiscutit. Per damunt de tot aquell noi no gaire alt, prim, xuclat de galtes i caminar apressat va ser, sobretot, un molt bon lletrista de cançons, en català o en castellà, especialment de cuplets i de tangos. Ell va ser l'autor de la lletra del primer cuplet en català, "La font del Xirineu", que amb música del mestre Joan Suñé va popularitzar Raquel Meller, potser la més destacada cupletista d'aquells anys. D'altra part, Llurba va escriure els seus tangos en un castellà en què imitava, amb gràcia, el característic de l'Argentina. D'altra banda, també va escriure el text d'espectacles de revista, un nombre considerable de peces picants -o sicalíptiques-, algun melodrama abrandat i fins i tot un parell de sardanes. A més va publicar a la premsa articles sobre espectacles i la seva història, entre els quals hi ha els que Albert Arribas va aplegar en un llibre que recomano vivament: Rossend Llurba, Història del Paral·lel. Memòries d'un home del carrer (2017).
Després de la guerra, Llurba encara va estrenar unes quantes peces teatrals més, llavors, obligadament en castellà i amb totes les limitacions que el règim dictatorial imposava. No era pas un bon moment per prendre's damunt de l'escenari ni tampoc a l'hora d'escriure obres suposadament frívoles. Però el Paral·lel tornava a poc a poc a reviure, i havia estat i encara era el món creatiu de Llurba. Però la millor època de l'avinguda, llampant i bigarrada, ja havia passat. Com també la d'aquell home del Vilosell, republicà sentimental, que va anar quedant arraconat. "Jo no sé si ho fa fer l'aigua/ o és que els aires són molt sans/ que s'han trobat molts promesos/ que han fet Pasqua abans de Rams/ A la font del Xirineu/ ai, minyones, ai minyones/, a la font del Xirineu/ ai, minyones no hi aneu". Certament, la font del Xirineu llavors ja era molt lluny. I la fi de Rossend Llurba, mort el 1954, va ser exemplar, una constatació de moltes coses: els últims anys es va guanyar la vida fent d'acomodador d'un cine de barriada.