Sempre he tingut el costum de caminar mig pas per darrere. Recordo la mà de la meva mare agafant la meva, intentant estirar-me per posar-me al seu costat, però jo, gairebé per instint, sempre m'hi resistia. Era una tensió subtil, un petit fre invisible que jo exercia. Amb el temps, he arribat a entendre que aquella lentitud no era timidesa ni mandra. Era la meva primera forma de protesta, silenciosa i tossuda. Era com si el meu cos es negués a formar part de la primera línia, a avançar amb decisió cap a un futur que sentia que no m'havia estat donat sinó imposat. Fins i tot amb la meva mare, a qui estimava, sentia la necessitat de marcar aquesta minúscula distància, com si ella fos l'avantguarda d'un món i d'un origen social contra el qual jo ja començava a rebel·lar-me sense paraules.

Aquesta resistència passiva va començar a transformar-se quan vaig començar a observar el món amb més atenció, més enllà de la meva bombolla infantil. Al principi, els pobres eren per a mi una idea llunyana, gairebé abstracta. Per als nens rics del meu entorn, els pobres eren simplement captaires, figures anònimes a les quals es donava una almoina per tranquil·litzar la consciència. No hi havia història ni dignitat en ells, només mancança.

El veritable salt en el meu coneixement, el despertar que ho va canviar tot, va arribar quan vaig començar a entendre la pobresa no com una absència, sinó com una presència: la presència constant de la ignomínia del treball mal pagat. Vaig entendre que la pobresa no era no tenir res, sinó trencar-se l'esquena per gairebé res. Va ser llavors quan el meu pas enrere va cobrar un nou sentit.

Era una lentitud deliberada, una manera de no arribar mai del tot allà on se suposava que havia d'estar. Perquè arribar-hi significava acceptar les regles, i ja havia après que algunes regles eren, en el fons, injustícies disfressades.