Conservem en la memòria els caràcters de la naturalesa, l'albada, les tempestes d'estiu, la pluja bonica... així ho va expressar García Lorca: la lluvia tiene un vago secreto de ternura, algo de somnolencia resignada y amable, una música humilde se despierta con ella, que hace vibrar el alma dormida del paisaje. 

Existeix una singularitat gairebé màgica que els vells anomenaven l'ànima de la terra: és la suau aroma que es produeix quan la pluja rega el camp assedegat, una emanació natural que ens genera un efecte olfactiu complaent anomenat petricor, una singularitat prehistòrica que guardem a les mateixes arrels d'Homo sapiens. Tècnicament, la substància que genera aquesta flairança és la geosmina, produïda pels bacteris i els olis vegetals presents a la terra.

En analogia amb la poderosa suggestió pels llamps i les flames, aquesta aroma, el petricor, desperta connexions emocionals que ens han acompanyat durant l'evolució com a espècie perquè assenyala el final de la sequera i el principi de l'època de saó que donarà vida al bosc, al renaixement de les pastures, a la caça abundant... 

Miquel Martí i Pol escrigué que a vegades, una tarda qualsevol, la dolçor s'instal·la en les paraules. Petricor és un vocable dolç, poètic, que expressa el valor universal de la terra ploguda, de la forest ombrívola... una experiència satisfactòria, un amagatall que forma part de la nostàlgia com l'olor de la fusta del llapis, l'emparrar-se als arbres, de passejar per la frescor del bosc. 

Amb això, vull posar en relleu la vida que ens dona el camp, perquè aviat ens oblidaren fins al proper estiu del valuós boscatge que encara tenim. El cos d'Agents Rurals assegura que 9 de cada 10 incendis han estat causats per l'activitat humana. Com a segona reflexió, algú ha pensat que els boscos pateixen també el desgast de milers d'excursionistes, de buscadors de bolets i, per descomptat, d'un bon eixam de brètols? Al món rural vivim un drama amb nombrosos directors d'escena, tots amb intents desesperats que soni la flauta. 

Permeteu-me la comparança ara que ve a tomb, però fa anys que el petricor menys bucòlic, la nostra renda, ha perdut l'aroma i som més pobres. Els diferents governs han pres el camí de crear riquesa augmentant les obligacions dels empresaris i dels treballadors autònoms mentre creixen els matolls socials inactius que comporten una inevitable despesa pressupostària en ajuts i subvencions. 

Per altra part, la teranyina burocràtica i administrativa no s'ocupa d'ajudar-nos, més aviat la percebem com una estructura pensada per atrapar els contribuents que se'ns pot embargar alguna cosa, i, per adobar-ho, Europa està ensopida. Sembla també que als nostres governants els és més fàcil substituir la manca d'idees per la generositat.