L'esport d'elit s'ha convertit en un dels aparadors polítics més poderosos dels nostres temps. Quan els estats utilitzen equips, patrocinis i grans esdeveniments per rentar-se la cara, deixar-ho passar no és innocu: és legitimar la impunitat amb aplaudiments i retransmissions en directe. Aquest mecanisme té nom: sportwashing. La Vuelta España d'enguany n'és un exemple i ha demostrat, un cop més, que l'esport sovint no és un espai neutral. Les manifestacions pro-Palestina enmig d'algunes etapes han trencat la rutina de l'espectacle televisiu i han obligat a mirar cap a una realitat que molts prefereixen ignorar: hi ha un poble sotmès, hi ha una ocupació que vulnera drets humans de forma sistemàtica, i hi ha un estat, Israel, que busca blanquejar la seua imatge a qualsevol preu. Davant d'això, la protesta no és només legítima: és imprescindible. Callar és avalar. I si l'esport s'utilitza com a aparador, és just que l'aparador s'ompli també de pancartes, denúncies, i de crits que recordin que sota els triomfs i tota la parafernàlia hi ha vides destrossades, famílies desplaçades i infants sota les runes.

Ara bé, això no eximeix ningú de la responsabilitat sobre els riscos. El ciclisme, per naturalesa, és un esport obert: carreteres sense tanques i corredors i públic separats per metres. Això és la seua bellesa i també la seua fragilitat. Els ciclistes són esportistes, no diplomàtics ni soldats. Són treballadors que arrisquen la salut a cada etapa i que no haurien de ser moneda de canvi ni víctimes col·laterals de cap protesta. Per això l'UCI, màxima autoritat del ciclisme mundial, i els organitzadors, no poden actuar com si res: no és acceptable convidar un equip -Israel Premier Tech- que porta incorporat un conflicte sagnant i, alhora, sorprendre's que aquest conflicte aparegui a peu de carretera. Óscar Guerrero, director de l'equip, va afirmar després de l'etapa 11 finalitzada a Bilbao que "abandonar La Vuelta pot marcar un precedent perillós. Que irònic, no? Els estats, les institucions esportives i els equips saben perfectament què representen. Qui juga amb foc no pot fingir sorpresa quan esclata la flama.