De la mateixa manera que el protagonista de la novel·la de l'escriptor Gabriel García Márquez, sembla que l'arcada romànica de l'església de Bovera també tingui una mort pública i assegurada. Si bé és cert que al llarg de la seva història hi ha passat (massa) mans, les últimes han estat no fa pas gaire temps. Potser hauríem d'estar d'enhorabona i celebrar que, sota un denominat projecte de restauració elaborat per no sé qui, l'equip de govern de l'ajuntament va tirar endavant unes obres que, si no hagués estat per l'oposició veïnal, ens deixen un arc completament renovat amb pedres del segle XXI i amb les del XIII completament destruïdes. En quin cap cap trencar peces originals per substituir-les per unes de noves i, per a més inri, dir que es tracta d'una restauració? Doncs sí, així anem. 

Per sort, aquesta suposada restauració va ser aturada i ara, sota un altre projecte, sí que s'ha preservat el que queda de l'arcada original perquè, evidentment, els carreus esmicolats no s'han pogut recuperar. I tota aquesta història s'ha desencadenat sense que aquest element del patrimoni arquitectònic necessités amb urgència cap intervenció, perquè no estava a punt de caure ni molt menys. Si tant es vol preservar i donar-li el valor que té, alcalde i regidors de govern, el que podrien és tirar endavant (o continuar) la declaració com a Bé Cultural d'Interès Local. Seria el més adient, però el conjunt en si, l'església, arrossega des de fa uns anys cap aquí una sala de vetlles encastada, i duta a terme també amb l'oposició de veïns i feligresos, que va amagar als ulls de tothom part de la façana on es troba una gàrgola de l'antiga parròquia. 

Arribats a aquest punt, us convido a visitar i gaudir de l'arc restaurat i l'església perquè, qui sap, quan arribarà aquesta mort tan anunciada.